Nit.

No podia dormir. Tampoc feia compte de parlar amb ningú, tothom dormia. El món dormia i jo vetllava es seu son.

Hauria pogut dedicar ses meues hores de vetlla a s'estudi, a sa lectura d'un bon llibre o as plaer. I enfonsar-me en un mar de complicades disertacions sobre es sentit de s'existència no hauria tengut sentit (quina paradoxa...), ja que mai en trec res en clar. Finalment vaig decidir iniciar un intens debat amb jo mateixa.

Una tempesta de sensecions extranyes, desconegudes o oblidades, em colpeja tot es dia, però es fa més intensa durant aquestes hores on pareix que només és lícit encendre una vela, ja que ses làmpares i ses faroles semblen ferir sa nit i la desagnar-la. Tot es complica quan apareixen aquestos...sentiments - provarem de dir-ho així - que no es manifesten com a tal, que s'amaguen darrere més d'una d'aquestes emocions extranyes. Fugen, guaiten a través de sa boca, a través des ulls, a través de sa pell, però no es mostren, no es fan tangibles, no volen parèixer reals. Es maquillen amb por, indiferència, simple alegria transistòria... Es neguen, al cap i a la fi, a orientar-me.

I al final, em convenç de que ni tan sols jo els conec. De que sa certesa pareix que se m'escapa entre es dits, que es mescla amb s'arena i se l'emporta la mar. I jo, nàufrag d'aquesta tempesta tan meua, només desitjaria que fós més senzill.


Tan senzill com és mossegar una poma i deixar-se dur... cap on? Ja no importa.

" El fracaso es algo hipnótico
que lleva a la magnificación de los interrogantes.
Estoy seguro de que, ante semejante duda,
Bécquer no sabría qué responder
y Neruda desangraría versos de una tristeza infinita."

Kutxi Romero - El sumidero