domingo, 31 de enero de 2010

Al abismo.



Dormía una noche.
Dormía
y su sueño pensó,
con el peso del cielo encima,
que había llegado el momento de la deserción.

Como un santo que busca su propio martirio,
tejió nidos en la ventisca del tiempo,
dónde
- pensó-
podría esconderse del silbido de una locomotora.

Ese tren nocturno era mi pasaporte al abismo.

Crucé estados muertos y naciones vacías
empujada por su recuerdo hacia el olvido,
rumbo a ese vertedero de lo mediocre.

Y en éste,
su último lamento,
no supo si aplaudir mi poesía
o condenar la evocación de mis recuerdos.


Inspirat en una obra de teatre de Ray Bradbury, Al abismo de Chicago. (Inclosa en el llibre El maravilloso traje de color vainilla)
Imatge: Passeig marítim, La Coruña, Gal·lícia.

martes, 26 de enero de 2010



...un día en que bailé un tango con la muerte. Txus di Fellatio.

Imatge: Luis Royo, Prohibited.

sábado, 23 de enero de 2010

Parte de mí - Saratoga

Per tu, que ja ets eternitat...


martes, 19 de enero de 2010

Mágico Bradbury II

Accesos de ebriedad luego de beber agua de un pozo.

Ray Bradbury, Relatos para melancólicos.

domingo, 17 de enero de 2010

Non, je ne regrette rien.




- Qu'en penses-tu d'Edith Piaf?
- Elle n'etais pas spécialement belle, mais elle savait chanter et, ah, mes amis, elle avait un caratére!!!





I aquí, una versió des gran Zenet.

sábado, 16 de enero de 2010

Mágico Bradbury

- He estado pensando en Hollyhock House - dijo Crumley -, y en tu amiga Emily Sloane.
- No es mi amiga, pero continúa.
- Los locos me dan esperanzas.
- ¡¡¡Qué!!! - Casi se me cae la cerveza.
- Los locos han decidido seguir - dijo Crumley -. Aman tanto la vida que se esconden detrás de un muro levantado por ellos mismos para no destruirla. Hacen como que no oyen, pero oyen. Hacen como que no ven, pero ven. La locura dice: odio vivir pero amo la vida. Odio las reglas pero me gusto. De modo que, en vez de caerme muerto, me oculto. No en el alcohol, ni en la cama bajo las mantas, ni en el pinchazo de una aguja, ni aspirando el polvo blanco, sino en la locura. En mi propio caparazón, en mi propia armadura, bajo mi propio techo de silencio. Así que, só, los locos me dan esperanzas. El coraje de seguir estando cuerdo y vivo, siempre con la cura al alcance de la mano, en caso de cansarme y necesitarla: la locura.
- ¡Dame esa cerveza! -Se la quité.- ¿Cuántas te has bebido ya?
- Ocho, nada más.
- Dios mío. -Se la devolví.- ¿Todo esto estará metido en tu novela cuando la publiquen?
- Puede ser. - Crumpley soltó un bello, sereno y complaciente eructo y continuó.- Si pudieras elegir entre mil millones de años de oscuridad, sin volver a ver el sol, ¿no escogerías la catatonia? Podrías seguir disfrutando de la hierba y del aire que huele a sandías abiertas. Podrías seguir tocándote la rodilla cuando no mirase nadie. Y hacer en todo momento como que no te importa. Pero te importa tanto que te construyes un ataúd de cristal y lo sellas contigo dentro.
- ¡Dios mío! ¡Sigue!
- Yo pregunto, ¿por qué elegir la locura? Para no morir, digo. El amor es la respuesta. Todos nuestros sentidos son amores. Amamos la vida, pero tememos lo que la vida nos hace. ¿Entonces? ¿Por qué no probar la locura?
Después de un largo silencio, dije: - ¿A dónde diablos nos lleva toda esta cháchara?
- Al manicomio -dijo Crumley.


Ray Bradbury. Cementerio para lunáticos.
- Estàs bé?
- Sí.
- Sí?
- No. Però bé.
- Ja... És Saturn.
- Em dóna igual. Quan fa que Saturn està? Quan fa que em diguéres que em protegís amb pedres negres? Quant fa que elll vengué, se n'anà, i en vengueren tants altres? I ara que ha ferit, qui em curarà, carregada d'ònix i hematites, amb es cor forrat de marbre negre, sagnant, bombejant amb esforç, amb sa vida d'altres que se li escapa per ses venes?

Wisky.

- Em dóna igual.

martes, 12 de enero de 2010

¿Que te hace pensar que yo quiera participar?

Joc (Sí V)

Alma es tornava a sentir molt segura.

Vull jugar a un joc. - Li va deixar escrit en una nota. Mentres, pensava...

És molt senzil... prova d'escapar-te, jo t'agafaré. Prova d'amagar-te, i acabaré trobant-te.

Si tu em persegueixes tendré poca pressa, perquè pugues agafar-me, però abans et faré accelerar es pas un parell de vegades. I si em busques, m'amagaré ben amagada, i a silenciosos crits deixaré que un renclí de cabells tati per fora des meu amagatall, posant en evidència es meu desig de que em trobis.

Et toca moure fitxa.

viernes, 8 de enero de 2010

Mon mec à moi - Patricia Kaas






Il joue avec mon coeur
Il triche avec ma vie
Il dit des mots menteurs
Et moi je crois tout c'qu'il dit.

Les chansons qu'il me chante
Les rêves qu'il fait pour deux
C'est comme les bonbons menthe
Ça fait du bien quand il pleut.

J'me raconte des histoires
En écoutant sa voix
C'est pas vrai ces histoires
Mais moi j'y crois.

Mon mec à moi
Il me parle d'aventures
Et quand elles brillent dans ses yeux
J'pourrais y passer la nuit
Il parle d'amour
Comme il parle des voitures
Et moi je l'suis où il veut
Tellement je crois tout c'qu'il m'dit
Tellement je crois tout c'qu'il m'dit
Oh oui...
Mon mec à moi

Sa façon d'être à moi
Sans jamais dire je t'aime
C'est rien qu'du cinéma
Mais c'est du pareil au même.

Ce film en noir et blanc
Qu'il m'a joué deux cent fois
C'est Gabin et Morgan
Enfin, ça ressemble à tout ça...

J'me raconte des histoires
Des scénarios chinois
C'est pas vrai ces histoires
Mais moi j'y crois

Mon mec à moi...

Juga amb es meu cor, fa trampes amb sa meua vida, em diu mentides, i jo crec tot allò que em diu, Ses cançons que em canta, es somnis que fa per dos, són com es caramels de menta, fan bo quan plou. Jo me cont històries mentres escolt sa seua veu, no són veritat, però jo me les crec. Es meu home meu em parla d'aventures i quan brillen dins es seus ulls podria passar-hi sa nit. Parla d'amor com quan parla de cotxes, i jo el segueixc on vol, de tant que em crec allò que em diu, de tant que em crec allò que em diu. Oh, sí... es meu home meu. Sa seua manera de ser amb jo sense mai dir-me ''t'estim'' només és treatre, però dóna igual. Aquesta pal·lícula en blanc i negre que ja ha actuat dos centes vegades davant jo, és (una pel·lícula de) Gabin et Morgan * En fi, es pareix a aquestes coses... Jo me cont històries, mont escenaris xinesos, no són veritat aquestes històries, però jo me les crec.

* Jean Gabin i Michèle Morgan són una de ses parelles d'actors més conegudes des cinéma francés en blanc i negre. I es que apareixen a sa imatge... "Tu as des beaux yeux, tu sais...?" s'estàn dient...

Mar

Una nit la mar se la va endur.

Seien damunt d'unes roques on ses ones rompien amb força. Ella li parlava de llibertat, li parlava d'uns barrots que l'enclaustraven, d'una estaca a sa que es sentia encadenada. Parlava amb enyorança de mans i boques, de paraules que no havia hagut de dir mai, de silencis que deien més del que qualsevol llibre, enciclopèdia o diccionari hauria pogut expressar. Parlava mentres sa melanconia li regalimava per ses galtes amb una lluor extranya, deixant un finíssim rastre a sa seua pell.

Li va parèixer sentir un buid davall es peus. No volia plorar, li donava sa sensació de que si deixava caure una sola llàgrima, no podria deixar mai de sentir aquella tristor.

I en aquell precís instant va sentir aquest so màgic que té un somriure mentre dibuixa uns llavis, va olorar un suspir que s'alçava cap as cel i en girar-se, ella ja no hi era. Havia trobat sa seua llibertat. La mar se l'havia endut.