sábado, 28 de noviembre de 2009

Mimo

Quiero que seas un títere en mis manos. Que tu maldita vida cuelgue de los jirones de tu alma y obedezca a cada tirón de mis dientes. Que no seas más que un bufón, quien, viendo desteñido su tétrico traje, vea caer el telón de su fracaso. Que tu guión a mis oídos es ridículo. Empezaste por el final, anticipando la muerte del héroe, pero eres tu quien se hunde... Blasfemo patán. Cavaste mi tumba y ahora es tu nombre el que adorna la lápida.
No pretendía encender una hoguera hoy, pero si por prender aunque sea una llama en tu corazón tiene que arder esta maldita ciudad, que así sea.

Huecco - Se acabaron las lágrimas

Fa poc que Antena 3 anuncia aquesta cançó, vídeo incluit - i aquí està es problema- per descarregar-se'l as mòvil. Malgrat això, ja feia temps que me n'havien parlat i que l'havia vist, ja que as vídeo surten una sèrie de grans personalitats, entre elles dos des grans des rock i es metal espanyol: Kutxi Romero (veu i frontman de Marea, a més de ser un gran poeta) i Leo Jiménez (ex-Saratoga i actual veu i frontman de Stravaganzza).

Pareix casualitat que a s'anunci només surtin presentadores de Antena 3 (Susana Griso, per exemple) i algún personatge més o menys correcte o que, com a mínim, no fa crítiques massa dures a res.

I, per favor, fixau-vos, quan surti Pilar Bardem, que aixeca es puny, no al·ludint a cap símbol polític de cap tipus, sinó al·ludint as síbol de Venus i, al cap i a la fi, de sa feminitat, de sa dona. No us imaginau sa quantitat de crítiques que això li ha dut. Que si és una comunista, que com s'atreveix... En fi, garrulisme i ignorància, es dos grans problemes d'aquest país de pandereta.

I, així com qui no vol sa cosa, hi ha un comentari que mus torna a sa època medieval (i no és una hipèbole de cap tipus, ni una metáfora per fer-me entendre). Hi ha una senyoret que diu, i citaré literalment: pero las mujeres son interesadas y malipuladoras. Sí senyor! Després que diguen que no hi ha cultura. M'hauré de corregir. Res d'ignorància ni garrulisme, aquesta gent viu submergida en tot s'ideari i sa moral medieval. Claro que sí! Visca sa cultura!

Viva y bravo.


Per favor... Mirau en Leo... AAAAAAAAIII!

jueves, 26 de noviembre de 2009

Sí IV

Havia dedicat tot es dia a aquell moment.
No havia assajat frases convincents davant d'un mirall ni havia preparat es llit per si de cas. S'havia limitat a mirar-se fixament en un mirall, concentrant-se en es seus ulls, per entendre què volien dir-li. En aquell moment havia arribat una certesa. Ara, Alma era conscient de que, tot i que es diga que sa gent no canvia, ella sí havia canviat Havia crescut i, a més, sabia què volia.

Quan es toparen ja era de nit.

Portal, ascensor, riures i, asseguts as balcó, un moment de silenci.

- Saps que hi ha moltes maneres de volar, sense necessitat d'ales?
Va dir ella mirant es seus peus que penjaven sobre es buid per entre es barrots de sa barana.
- Ah si?
- Sí.
- Com per exemple?
- Bé, es pot volar en un globus o en helicòpter.
Ell, endevinant que allò havia de dur-los a algún lloc - o que, al menys, era el que ella pareixia pretendre- la va animar a que continuàs.
- És ben poc original això que em dius.
- Bé, també es pot volar en somnis o... tu no has fumat mai res, no?
Reien però sa tensió des seus cossos creixia i ses mirades s'intensificaven.

Silenci.

Alma es va acostar a ell i, agafant-lo, digué:
- Hi ha una altra manera.

I sense més pretext el va besar. Era sa manera de volar que més li agradava. I, d'ençà, ell comparteix sa mateixa opinió que Alma.

Sí III

No era cap secret. Rebosava alegria i impaciència a parts iguals per cada porus de sa seua pell.
Però n'Alma estava inquieta. No era falta de valor, només esperava es moment oportú.
Vísteme despacio, que tengo prisa, li recordava es seu amic, intentant evitar que es precipitàs, però això només li feia imaginar-se ses seues mans desvestint-la. Això sí, lentament. No s'havia de tenir pressa...

miércoles, 25 de noviembre de 2009

Nit.

No podia dormir. Tampoc feia compte de parlar amb ningú, tothom dormia. El món dormia i jo vetllava es seu son.

Hauria pogut dedicar ses meues hores de vetlla a s'estudi, a sa lectura d'un bon llibre o as plaer. I enfonsar-me en un mar de complicades disertacions sobre es sentit de s'existència no hauria tengut sentit (quina paradoxa...), ja que mai en trec res en clar. Finalment vaig decidir iniciar un intens debat amb jo mateixa.

Una tempesta de sensecions extranyes, desconegudes o oblidades, em colpeja tot es dia, però es fa més intensa durant aquestes hores on pareix que només és lícit encendre una vela, ja que ses làmpares i ses faroles semblen ferir sa nit i la desagnar-la. Tot es complica quan apareixen aquestos...sentiments - provarem de dir-ho així - que no es manifesten com a tal, que s'amaguen darrere més d'una d'aquestes emocions extranyes. Fugen, guaiten a través de sa boca, a través des ulls, a través de sa pell, però no es mostren, no es fan tangibles, no volen parèixer reals. Es maquillen amb por, indiferència, simple alegria transistòria... Es neguen, al cap i a la fi, a orientar-me.

I al final, em convenç de que ni tan sols jo els conec. De que sa certesa pareix que se m'escapa entre es dits, que es mescla amb s'arena i se l'emporta la mar. I jo, nàufrag d'aquesta tempesta tan meua, només desitjaria que fós més senzill.


Tan senzill com és mossegar una poma i deixar-se dur... cap on? Ja no importa.



" El fracaso es algo hipnótico
que lleva a la magnificación de los interrogantes.
Estoy seguro de que, ante semejante duda,
Bécquer no sabría qué responder
y Neruda desangraría versos de una tristeza infinita."

Kutxi Romero - El sumidero

lunes, 23 de noviembre de 2009

Vuelve

Vuelven los nervios, la prisa y la falta de tiempo que deja prioridad a banalidades y que nunca me deja saborearte.


Y fingir que lo hago inocentemente. Que no me doy cuenta de que me observas cuando me doy la vuelta, que parece que miro a otro lado cuando pretendes invitarme a un beso. Y, cuando te evidencias, disimular que he soñado esta oportunidad.


Quiero el momento, el instante, la furtiva caricia que no acaba de rozarme, descubrirte anhelando un suspiro que me delate. Aunque mi orgullo me impedirá dejar al descubierto mis intenciones hasta que él mismo me convenza de que es hora.



Y mientras pienso en todo esto, me descubro sonriendo estúpidamente. Y después... mordiéndome el labio yo sola me delato.


domingo, 22 de noviembre de 2009

¿Esres tú o la soledad me ha hecho perder el juicio?

Matar se me olvida - Sínkope



Y si kieres llorar, te hago reír...

Sí II

Feien una cervesa. N'Aleix somreia mentres l'escoltava parlar.

- T'has enamorat.

Alma somreia inocentment, tanmateix no sabia què havia de contestar davant tal afirmació. No podía respondre-li, excepte, evidentment, si li donava sa raó. I no ho volia fer.

Després de tants disgustos no s'atrevia a donar un sol pas endavant. Havia conegut mentides i besos fingits. Sabia què era compartir un llit durant mesos i anys, per acabar adonant-se de que no coneixia a sa persona amb qui pensava que compartia un somni.

Una pregunta li colpejava es cervell. ¿Havia valgut la pena? És més, ¿valdria la pena aquesta vegada?

I si...?

martes, 10 de noviembre de 2009

Michel Sardou


Aprofitant una actuació, i en col·laboració amb sa mare, aquest Serrat francès, Michel Sardou va fer un gag prou graciós. Després deia això... agraïnt a sa mare sa seua ajuda en sa seua carrera musical... Me n'he enrecordat moltes vegades...

Vous savez... les chansons ne sont pas éternelles, à l'occasion d'un concert ou une station de radio on en écoute une, comme sa, qui nous rappellent des bons moments de nôtre vie et, a ce moment là tous les gents qui nous entourait alors reviennent avec la même vivacité, le même visage... ils n'ont pas bougé. C'est comme si ils n'avait pas parti.

En musique les mesures du temps sont parfois complexes, mais il n'y a une que n'existe pas: la mesure du temps passé. On à aimé et puis cela ne meure, voilà. Alors, maman, je te remercie.

Michel Sardou.


Aquí us ho deix traduït:

Sabeu... ses cançons no són eternes, n'escoltam una en un concert o en una emisora de ràdio, que ens recorden bons moments de sa nostra vida, i en aquest instant tota sa gent que ens envoltava llavors tornen amb sa mateixa vivacitat, es mateix rostre... no s'han mogut. És com si mai se n'haguéssin anat.

En música ses mesures des temps són complexes, però n'hi ha una que no existeix: sa mesura des temps passat. Hem estimat i això no mor. Així que, mamá, te donc ses grasis.


lunes, 9 de noviembre de 2009

J'ai peur que nos âmes si lègeres un jour se changent en piérre, que les étoiles qui nous gident un jour nous poussent au vide...

domingo, 8 de noviembre de 2009

Tu, que no ets ningú.

Esperant peus de llibertat,
fer una volta sense saber on es va,
sense voler saber-ho.

Esperant
la possibilitat de perdre's,
esperant es kaos.

Esperant es revolotejar
des teu alè prop de sa meua orella,
esperant una pell sincera.

Esperant, sempre esperant que avui sigui diferent.

Esperant que no siguis igual,
ni paregut a cap altre.


Esperant-te.

sábado, 7 de noviembre de 2009

jo mai, mai...

No t'ha passat mai que vols dir una cosa, que saps que basta amb dir-la perquè tot vagi molt millor, i que se't quedi embossada en algún lloc entre es cervell i sa boca, i mai acaba de sortir?

Tenir es canvi a només una passa i no ser capaç de donar-la?

No t'ha passat mai tenir a sa pell de sa persona que t'estimes massa a prop com per a tocar-la?




"Un soplo de viento, por favor, que alborote mi cabello que roce a la par que tus manos mi espalda casi desnuda. "

jueves, 5 de noviembre de 2009

...

Avui he decidit que no m'apeteixia fer Art Rus... m'he posat sa jaqueta i sa bufanda i he sortit as carrer. Feia fret només d'obrir sa porta des hall de sa facultat.
Ha sonat es mòvil i era ma mare... feia massa dies que no parlava amb ella, volia saber com estava. Hem parlat quasi mitja hora. En penjar he entrat a fer una cafè a una cafeteria que es diu Fresa y chocolate, la duen una gent molt maja.

- Un tallat.

I en un panell, hi havia, fotocopiat i ampliat, un retall de premsa. Començava amb una pregunta aparentment senzilla:

¿Quién es tu mamá?

Sa resposta era sa d'un boix petitet, que deia que sa mare era una dona que sempre duia mocadors as bolso per aixugar-li es mocs, que sempre anava com un cohet per casa i que sabia estar en molts llocs a la vegada.

He pensat en ma mare. Tant lluny! I, amb una llagrimeta que se m'escapava, he maleït aquesta ciutat, he maleït es moment en que li vaig dir que me n'anava. I m'he preguntat què tenc jo per fer aquí, tan lluny de casa, tan aliena, amb tantes coses que no m'importen. Amb tantes llàgrimes que no vull deixar vessar.

Si em preguntàssin qui és ma mare simplement diria que és sa meua única patria. Ella i es bocinet d'Eivissa on Can Xumeu Busquets clava es seus ciments.

I sé que estic aquí per poder dir "Me'n vaig a casa"

domingo, 1 de noviembre de 2009

¿?

¿Per què tota aquesta gent pro-vida, pro-familia, pro-coseschunguesd'extremadreta (ultracatòlics i tal...), escriuen sempre la meitat de ses paraules des seus textos amb majúscules?