Sí IV

Havia dedicat tot es dia a aquell moment.
No havia assajat frases convincents davant d'un mirall ni havia preparat es llit per si de cas. S'havia limitat a mirar-se fixament en un mirall, concentrant-se en es seus ulls, per entendre què volien dir-li. En aquell moment havia arribat una certesa. Ara, Alma era conscient de que, tot i que es diga que sa gent no canvia, ella sí havia canviat Havia crescut i, a més, sabia què volia.

Quan es toparen ja era de nit.

Portal, ascensor, riures i, asseguts as balcó, un moment de silenci.

- Saps que hi ha moltes maneres de volar, sense necessitat d'ales?
Va dir ella mirant es seus peus que penjaven sobre es buid per entre es barrots de sa barana.
- Ah si?
- Sí.
- Com per exemple?
- Bé, es pot volar en un globus o en helicòpter.
Ell, endevinant que allò havia de dur-los a algún lloc - o que, al menys, era el que ella pareixia pretendre- la va animar a que continuàs.
- És ben poc original això que em dius.
- Bé, també es pot volar en somnis o... tu no has fumat mai res, no?
Reien però sa tensió des seus cossos creixia i ses mirades s'intensificaven.

Silenci.

Alma es va acostar a ell i, agafant-lo, digué:
- Hi ha una altra manera.

I sense més pretext el va besar. Era sa manera de volar que més li agradava. I, d'ençà, ell comparteix sa mateixa opinió que Alma.

Sí III

No era cap secret. Rebosava alegria i impaciència a parts iguals per cada porus de sa seua pell.
Però n'Alma estava inquieta. No era falta de valor, només esperava es moment oportú.
Vísteme despacio, que tengo prisa, li recordava es seu amic, intentant evitar que es precipitàs, però això només li feia imaginar-se ses seues mans desvestint-la. Això sí, lentament. No s'havia de tenir pressa...

Nit.

No podia dormir. Tampoc feia compte de parlar amb ningú, tothom dormia. El món dormia i jo vetllava es seu son.

Hauria pogut dedicar ses meues hores de vetlla a s'estudi, a sa lectura d'un bon llibre o as plaer. I enfonsar-me en un mar de complicades disertacions sobre es sentit de s'existència no hauria tengut sentit (quina paradoxa...), ja que mai en trec res en clar. Finalment vaig decidir iniciar un intens debat amb jo mateixa.

Una tempesta de sensecions extranyes, desconegudes o oblidades, em colpeja tot es dia, però es fa més intensa durant aquestes hores on pareix que només és lícit encendre una vela, ja que ses làmpares i ses faroles semblen ferir sa nit i la desagnar-la. Tot es complica quan apareixen aquestos...sentiments - provarem de dir-ho així - que no es manifesten com a tal, que s'amaguen darrere més d'una d'aquestes emocions extranyes. Fugen, guaiten a través de sa boca, a través des ulls, a través de sa pell, però no es mostren, no es fan tangibles, no volen parèixer reals. Es maquillen amb por, indiferència, simple alegria transistòria... Es neguen, al cap i a la fi, a orientar-me.

I al final, em convenç de que ni tan sols jo els conec. De que sa certesa pareix que se m'escapa entre es dits, que es mescla amb s'arena i se l'emporta la mar. I jo, nàufrag d'aquesta tempesta tan meua, només desitjaria que fós més senzill.


Tan senzill com és mossegar una poma i deixar-se dur... cap on? Ja no importa.

" El fracaso es algo hipnótico
que lleva a la magnificación de los interrogantes.
Estoy seguro de que, ante semejante duda,
Bécquer no sabría qué responder
y Neruda desangraría versos de una tristeza infinita."

Kutxi Romero - El sumidero

Vuelve

Vuelven los nervios, la prisa y la falta de tiempo que deja prioridad a banalidades y que nunca me deja saborearte.

Y fingir que lo hago inocentemente. Que no me doy cuenta de que me observas cuando me doy la vuelta, que parece que miro a otro lado cuando pretendes invitarme a un beso. Y, cuando te evidencias, disimular que he soñado esta oportunidad.

Quiero el momento, el instante, la furtiva caricia que no acaba de rozarme, descubrirte anhelando un suspiro que me delate. Aunque mi orgullo me impedirá dejar al descubierto mis intenciones hasta que él mismo me convenza de que es hora.

Y mientras pienso en todo esto, me descubro sonriendo estúpidamente. Y después... mordiéndome el labio yo sola me delato.

¿Esres tú o la soledad me ha hecho perder el juicio?

Matar se me olvida - Sínkope

Y si kieres llorar, te hago reír...

Sí II

Feien una cervesa. N'Andreu somreia mentres l'escoltava parlar.

- T'has enamorat.

Alma somreia inocentment, tanmateix no sabia què havia de contestar davant tal afirmació. No podía respondre-li, excepte, evidentment, si li donava sa raó. I no ho volia fer.

Després de tants disgustos no s'atrevia a donar un sol pas endavant. Havia conegut mentides i besos fingits. Sabia què era compartir un llit durant mesos i anys, per acabar adonant-se de que no coneixia a sa persona amb qui pensava que compartia un somni.

Una pregunta li colpejava es cervell. ¿Havia valgut la pena? És més, ¿valdria la pena aquesta vegada?

I si...?

Michel Sardou

Aprofitant una actuació, i en col·laboració amb sa mare, aquest Serrat francès, Michel Sardou va fer un gag prou graciós. Després deia això... agraïnt a sa mare sa seua ajuda en sa seua carrera musical... Me n'he enrecordat moltes vegades...

Vous savez... les chansons ne sont pas éternelles, à l'occasion d'un concert ou une station de radio on en écoute une, comme sa, qui nous rappellent des bons moments de nôtre vie et, a ce moment là tous les gents qui nous entourait alors reviennent avec la même vivacité, le même visage... ils n'ont pas bougé. C'est comme si ils n'avait pas parti.

En musique les mesures du temps sont parfois complexes, mais il n'y a une que n'existe pas: la mesure du temps passé. On à aimé et puis cela ne meure, voilà. Alors, maman, je te remercie.

Michel Sardou.

Aquí us ho deix traduït:

Sabeu... ses cançons no són eternes, n'escoltam una en un concert o en una emisora de ràdio, que ens recorden bons moments de sa nostra vida, i en aquest instant tota sa gent que ens envoltava llavors tornen amb sa mateixa vivacitat, es mateix rostre... no s'han mogut. És com si mai se n'haguéssin anat.

En música ses mesures des temps són complexes, però n'hi ha una que no existeix: sa mesura des temps passat. Hem estimat i això no mor. Així que, mamá, te donc ses grasis.