domingo, 20 de diciembre de 2009
Cascabeles.
Los cascabeles acompañaban cada uno de sus pasos, recordando aquella ancha tobillera metálica cargada de cascabeles que ella lucía en todo momento, que nunca dejaba de adornar su tobillo, ni tan solo cuando hacían el amor.
Volvía a ser el tiempo de las cerezas, como cuando la había conocido. Recordó las noches de verano que pasaban silenciosos escuchando las estrellas, bebiendo vino frente al mar. Sin copas, sin nada que separara sus labios. ¿Por qué la había dejado marchar?
Las oportunidades se presentan, siempre poco oportunas y, desafortunados, las dejamos pasar.
Luego, lamentó su falta de valor y, con el sabor amargo de la derrota y la culpa, pasó de largo por delante de su portal sin apenas volver la vista atrás.
Yerma
fluyen
por mi vientre
- de tanto tiempo yermo
de tí -
tus ideas.
Y garabatean ilusiones
en él,
manchando de sange
y soledades,
mi piel.
Tatuada tu ausencia
en el negro de mis ojos.
Tu nombre se funde
entre el roce de mis sábanas
y los cascabeles de tus ojos.
El mío se pierde en esta lucha de titanes.
Es hora de decapitar la hidra.
Salomé obtuvo su recompensa.
Nit II
No hi ets. Es millor que no hi sigues... no sabria explicar-me. I tu no sabries què dir-me. Hi ha silencis que diuen més que allò parlat. Seria massa extrany, tenir-te sense que fossis meu...
Haver de guardar distància. Com s'entén?
sábado, 12 de diciembre de 2009
jueves, 3 de diciembre de 2009
Himno a la belleza
¿Vienes del cielo profundo o surges del abismo,
Oh, Belleza? Tu mirada infernal y divina,
Vuelca confusamente el beneficio y el crimen,
Y se puede, por eso, compararte con el vino.
Tú contienes en tu mirada el ocaso y la aurora;
Tú esparces perfumes como una tarde tempestuosa;
Tus besos son un filtro y tu boca un ánfora
Que tornan al héroe flojo y al niño valiente.
¿Surges tú del abismo negro o desciendes de los astros?
El Destino encantado sigue tus faldas como un perro;
Tú siembras al azar la alegría y los desastres,
Y gobiernas todo y no respondes de nada,
Tú marchas sobre muertos, Belleza, de los que te burlas;
De tus joyas el Horror no es lo menos encantador,
Y la Muerte, entre tus más caros dijes,
Sobre tu vientre orgulloso danza amorosamente.
El efímero deslumbrado marcha hacia ti, candela,
Crepita, arde y dice: ¡Bendigamos esta antorcha!
El enamorado, jadeante, inclinado sobre su bella
Tiene el aspecto de un moribundo acariciando su tumba.
Que procedas del cielo o del infierno, ¿qué importa,
¡Oh, Belleza! ¡monstruo enorme, horroroso, ingenuo!
Si tu mirada, tu sonrisa, tu pie me abren la puerta
De un infinito que amo y jamás he conocido?
De Satán o de Dios ¿qué importa? Ángel o Sirena,
¿Qué importa si, tornas -hada con ojos de terciopelo,
Ritmo, perfume, fulgor ¡oh, mi única reina!-
El universo menos horrible y los instantes menos pesados?
Charles Baudelaire - Les fleurs du mal.
Inmortal
miércoles, 2 de diciembre de 2009
sábado, 28 de noviembre de 2009
Mimo
Huecco - Se acabaron las lágrimas
Pareix casualitat que a s'anunci només surtin presentadores de Antena 3 (Susana Griso, per exemple) i algún personatge més o menys correcte o que, com a mínim, no fa crítiques massa dures a res.
I, per favor, fixau-vos, quan surti Pilar Bardem, que aixeca es puny, no al·ludint a cap símbol polític de cap tipus, sinó al·ludint as síbol de Venus i, al cap i a la fi, de sa feminitat, de sa dona. No us imaginau sa quantitat de crítiques que això li ha dut. Que si és una comunista, que com s'atreveix... En fi, garrulisme i ignorància, es dos grans problemes d'aquest país de pandereta.
I, així com qui no vol sa cosa, hi ha un comentari que mus torna a sa època medieval (i no és una hipèbole de cap tipus, ni una metáfora per fer-me entendre). Hi ha una senyoret que diu, i citaré literalment: pero las mujeres son interesadas y malipuladoras. Sí senyor! Després que diguen que no hi ha cultura. M'hauré de corregir. Res d'ignorància ni garrulisme, aquesta gent viu submergida en tot s'ideari i sa moral medieval. Claro que sí! Visca sa cultura!
Viva y bravo.
Per favor... Mirau en Leo... AAAAAAAAIII!
jueves, 26 de noviembre de 2009
Sí IV
No havia assajat frases convincents davant d'un mirall ni havia preparat es llit per si de cas. S'havia limitat a mirar-se fixament en un mirall, concentrant-se en es seus ulls, per entendre què volien dir-li. En aquell moment havia arribat una certesa. Ara, Alma era conscient de que, tot i que es diga que sa gent no canvia, ella sí havia canviat Havia crescut i, a més, sabia què volia.
Quan es toparen ja era de nit.
Portal, ascensor, riures i, asseguts as balcó, un moment de silenci.
- Saps que hi ha moltes maneres de volar, sense necessitat d'ales?
Va dir ella mirant es seus peus que penjaven sobre es buid per entre es barrots de sa barana.
- Ah si?
- Sí.
- Com per exemple?
- Bé, es pot volar en un globus o en helicòpter.
Ell, endevinant que allò havia de dur-los a algún lloc - o que, al menys, era el que ella pareixia pretendre- la va animar a que continuàs.
- És ben poc original això que em dius.
- Bé, també es pot volar en somnis o... tu no has fumat mai res, no?
Reien però sa tensió des seus cossos creixia i ses mirades s'intensificaven.
Silenci.
Alma es va acostar a ell i, agafant-lo, digué:
- Hi ha una altra manera.
I sense més pretext el va besar. Era sa manera de volar que més li agradava. I, d'ençà, ell comparteix sa mateixa opinió que Alma.
Sí III
Però n'Alma estava inquieta. No era falta de valor, només esperava es moment oportú.
Vísteme despacio, que tengo prisa, li recordava es seu amic, intentant evitar que es precipitàs, però això només li feia imaginar-se ses seues mans desvestint-la. Això sí, lentament. No s'havia de tenir pressa...
miércoles, 25 de noviembre de 2009
Nit.
Hauria pogut dedicar ses meues hores de vetlla a s'estudi, a sa lectura d'un bon llibre o as plaer. I enfonsar-me en un mar de complicades disertacions sobre es sentit de s'existència no hauria tengut sentit (quina paradoxa...), ja que mai en trec res en clar. Finalment vaig decidir iniciar un intens debat amb jo mateixa.
Una tempesta de sensecions extranyes, desconegudes o oblidades, em colpeja tot es dia, però es fa més intensa durant aquestes hores on pareix que només és lícit encendre una vela, ja que ses làmpares i ses faroles semblen ferir sa nit i la desagnar-la. Tot es complica quan apareixen aquestos...sentiments - provarem de dir-ho així - que no es manifesten com a tal, que s'amaguen darrere més d'una d'aquestes emocions extranyes. Fugen, guaiten a través de sa boca, a través des ulls, a través de sa pell, però no es mostren, no es fan tangibles, no volen parèixer reals. Es maquillen amb por, indiferència, simple alegria transistòria... Es neguen, al cap i a la fi, a orientar-me.
I al final, em convenç de que ni tan sols jo els conec. De que sa certesa pareix que se m'escapa entre es dits, que es mescla amb s'arena i se l'emporta la mar. I jo, nàufrag d'aquesta tempesta tan meua, només desitjaria que fós més senzill.
Tan senzill com és mossegar una poma i deixar-se dur... cap on? Ja no importa.
" El fracaso es algo hipnótico
que lleva a la magnificación de los interrogantes.
Estoy seguro de que, ante semejante duda,
Bécquer no sabría qué responder
y Neruda desangraría versos de una tristeza infinita."
lunes, 23 de noviembre de 2009
Vuelve
Vuelven los nervios, la prisa y la falta de tiempo que deja prioridad a banalidades y que nunca me deja saborearte.
Y fingir que lo hago inocentemente. Que no me doy cuenta de que me observas cuando me doy la vuelta, que parece que miro a otro lado cuando pretendes invitarme a un beso. Y, cuando te evidencias, disimular que he soñado esta oportunidad.
Quiero el momento, el instante, la furtiva caricia que no acaba de rozarme, descubrirte anhelando un suspiro que me delate. Aunque mi orgullo me impedirá dejar al descubierto mis intenciones hasta que él mismo me convenza de que es hora.
Y mientras pienso en todo esto, me descubro sonriendo estúpidamente. Y después... mordiéndome el labio yo sola me delato.
domingo, 22 de noviembre de 2009
Sí II
- T'has enamorat.
Alma somreia inocentment, tanmateix no sabia què havia de contestar davant tal afirmació. No podía respondre-li, excepte, evidentment, si li donava sa raó. I no ho volia fer.
Després de tants disgustos no s'atrevia a donar un sol pas endavant. Havia conegut mentides i besos fingits. Sabia què era compartir un llit durant mesos i anys, per acabar adonant-se de que no coneixia a sa persona amb qui pensava que compartia un somni.
Una pregunta li colpejava es cervell. ¿Havia valgut la pena? És més, ¿valdria la pena aquesta vegada?
I si...?
martes, 10 de noviembre de 2009
Michel Sardou
Aprofitant una actuació, i en col·laboració amb sa mare, aquest Serrat francès, Michel Sardou va fer un gag prou graciós. Després deia això... agraïnt a sa mare sa seua ajuda en sa seua carrera musical... Me n'he enrecordat moltes vegades...
Vous savez... les chansons ne sont pas éternelles, à l'occasion d'un concert ou une station de radio on en écoute une, comme sa, qui nous rappellent des bons moments de nôtre vie et, a ce moment là tous les gents qui nous entourait alors reviennent avec la même vivacité, le même visage... ils n'ont pas bougé. C'est comme si ils n'avait pas parti.
En musique les mesures du temps sont parfois complexes, mais il n'y a une que n'existe pas: la mesure du temps passé. On à aimé et puis cela ne meure, voilà. Alors, maman, je te remercie.
Michel Sardou.
Aquí us ho deix traduït:
Sabeu... ses cançons no són eternes, n'escoltam una en un concert o en una emisora de ràdio, que ens recorden bons moments de sa nostra vida, i en aquest instant tota sa gent que ens envoltava llavors tornen amb sa mateixa vivacitat, es mateix rostre... no s'han mogut. És com si mai se n'haguéssin anat.
En música ses mesures des temps són complexes, però n'hi ha una que no existeix: sa mesura des temps passat. Hem estimat i això no mor. Així que, mamá, te donc ses grasis.
lunes, 9 de noviembre de 2009
domingo, 8 de noviembre de 2009
Tu, que no ets ningú.
fer una volta sense saber on es va,
sense voler saber-ho.
Esperant
la possibilitat de perdre's,
esperant es kaos.
Esperant es revolotejar
des teu alè prop de sa meua orella,
esperant una pell sincera.
Esperant, sempre esperant que avui sigui diferent.
Esperant que no siguis igual,
ni paregut a cap altre.
Esperant-te.
sábado, 7 de noviembre de 2009
jo mai, mai...
Tenir es canvi a només una passa i no ser capaç de donar-la?
No t'ha passat mai tenir a sa pell de sa persona que t'estimes massa a prop com per a tocar-la?
"Un soplo de viento, por favor, que alborote mi cabello que roce a la par que tus manos mi espalda casi desnuda. "
jueves, 5 de noviembre de 2009
...
Ha sonat es mòvil i era ma mare... feia massa dies que no parlava amb ella, volia saber com estava. Hem parlat quasi mitja hora. En penjar he entrat a fer una cafè a una cafeteria que es diu Fresa y chocolate, la duen una gent molt maja.
- Un tallat.
I en un panell, hi havia, fotocopiat i ampliat, un retall de premsa. Començava amb una pregunta aparentment senzilla:
¿Quién es tu mamá?
Sa resposta era sa d'un boix petitet, que deia que sa mare era una dona que sempre duia mocadors as bolso per aixugar-li es mocs, que sempre anava com un cohet per casa i que sabia estar en molts llocs a la vegada.
He pensat en ma mare. Tant lluny! I, amb una llagrimeta que se m'escapava, he maleït aquesta ciutat, he maleït es moment en que li vaig dir que me n'anava. I m'he preguntat què tenc jo per fer aquí, tan lluny de casa, tan aliena, amb tantes coses que no m'importen. Amb tantes llàgrimes que no vull deixar vessar.
Si em preguntàssin qui és ma mare simplement diria que és sa meua única patria. Ella i es bocinet d'Eivissa on Can Xumeu Busquets clava es seus ciments.
I sé que estic aquí per poder dir "Me'n vaig a casa"
domingo, 1 de noviembre de 2009
¿?
sábado, 31 de octubre de 2009
jueves, 29 de octubre de 2009
viernes, 23 de octubre de 2009
No existeix es temps, tan sols es record.
Quant de temps havia passat? Un estiu, i un altre, i un altre més. No canviava res. Res més que ella. Abans no fumava. Li havien crecut els pits, però no tant com es desig. S'havia tornat desafiant, li agradava temptar-lo.
Somrigué. Sa primera vegada féu l'amor amb ell. Sa segona, s'alegrava d'haver-se tirat un tio que duia un crucifix daurat penjadet des coll...
lunes, 19 de octubre de 2009
València, tirorirotiororiii...
sábado, 17 de octubre de 2009
Regalo.
Me acariciaba ligeramente el vientre minetras me besaba el cuello. El vello de la mitad derecha de mi cuerpo se erizó.
- Para.
- ¿Por qué?
- Porque me gusta demasiado.
Se reía, mientras comparaba mis dos piernas... una con la piel de gallina y la otra tersa y lisa. Un beso tras otro le hicieron ascender hasta cerca de mi oreja. Quería que me besara, me desnudara y se sumergiera en mi. Pero queria prolongar el placer que me producía únicamente su boca, sus labios en mi cuello, su aliento cálido sobre mi piel. Hacía tiempo que nos conocíamos y jamás le había imaginado tan tierno, tan dulce. Tan sutil en cada caricia. Centraba toda su atencion en todas y cada una de las reaciones de mi cuerpo. Mi aliento acelerado, unas ligeras convulsiones a causa de los escalofríos que me producía su mano subiendo por mi vientre hacia mis pechos, mi espalda que se curvaba como un arco, mi vello erizándose, mis pezones duros... Nada escapaba a su atención.
Yo le dejaba descubrir cómo cada contacto con sus labios o su piel me hacían estremecer. Cómo a cámara lenta, descubría, imagen a imagen, lo que yo era en ese instante. Incapaz de mover un músculo, me dejaba hacer, paralizada.
A partir del momento en que me besó fue todo muy confuso. Saltaron camisetas y pantalones y calcetines y sujetador, desparramándose alrededor de la cama. Recorrimos nuestros cuerpos como si no hubiera mañana.
Besamos, acariciamos, tocamos, mordimos, arañamos, gemimos y sentimos. Hasta que, náufragos, yacimos uno al lado del otro hasta que el Sol se decidió a salir.
viernes, 16 de octubre de 2009
miércoles, 14 de octubre de 2009
Si tots es dies fóssin així...
He anat a classe d'Història de l'Art dels Països Anglosaxons i m'estava morint de son. Alegrement convençuda de que s'hora següent la tenia lliure se m'ha ocorregut mirar s'horari i... Maldición! He vist que tenia Arquitectura Romana i després Història de l'Art Islàmic. Bé - he pensat - em saltaré Romana, aniré a fer un cafè, prepararé sa nova entrada pes blog i després aniré a Islàmic.
En acabar Anglosaxons, he anat a sa cafeteria i m'he trobat amb dos companys de s'assemblea que em deien que, efectivament, tenia una cara de son que no podia amb ella. He anat a sa barra, m'he demanat un cafè sol, me l'he begut d'un glop i he sortit fora per aseure'm davora s'aulari a escriure. En aseure'm, m'he adonat de que havia triat es lloc exacte on queien unes gotetes d'aigua d'un conducte d'aire acondicionat i he hagut de canviar s'emplaçament des meu campament per poder escriure tranquila. He tret unes fulles en blanc, que, evidentment, se m'esvolaven amb s'aire i he hagut de provar dos bolis diferents abans de trobar-ne un que funcionàs.
Quan havia escrit poquet ha arribat en Tomás i s'ha assegut vora jo i hem parlat un ratet sobre ses clases i demés. Jo, convençuda, li deia que m'estava pelant Romana, i que després tenia Islàmic, amb en Daniel Benito (El Grande), asignatura que ell també té. Després ha arribat una altra al·loteta de classe, molt "maja", que ara no record com es diu, i hem parlat de Luis Buñuel, Dalí i Gala (sa seua dona i musa) i sobre ses excentricitats d'aquestos personatges. Com que Buñuel i Gala es duien a matar, que Buñuel, quan estudiava amb Dalí es pensava que aquest era homosexual, que en Dalí despreciava a en Picasso i li feia unes poesies prou... singulars, que era un avidadollars...
En fer-se les 5, mus preparam per pujar a classe d'Islàmic i...
- ¿Qué? ¿Vais a Romana?
- Què dius? Nam a Islàmic!
- No flipes, Romana es ahora, nosotros salimos de Islámico.
Immediatament en Tomás i jo, que haviem impossiblet s'horari, hem pujat corrents a classe per corroborar lu que mus deien i, efectivament, es professor de Romana estava entrant a classe i es d'Islàmic estava apagant s'ordenador per anar-se'n.
Al final mus hem hagut de riure. I na Anna em diu:
- Segueixes volent pelar-te Romana?
- Si...
- Pues au a la cafeteria a fer-mos un cafè.
I a fer cafè hem anat. As poc temps també se mus ha afegit en Tomás.
Seiem fora, entre sa cafeteria i sa biblioteca, parlant un poc de tot, especialment ficant verds a certs inútils des departament d'Història de l'Art que están allà chupant des bote (i xuclant xerrics) per mantenir es seu trono o per conseguir-ne un millor.
I es cénit des nostre kaos ha set quan ha passat Daniel Benito, de camí as seu despatx i se mus ha atracat amb aquest aire d'evidència que el caracteriza, i sonrient, mus diu:
- ¡Pobre Ric!
- ¿Quién?
- Ricardo Costa.
- ¿Qué?
- ¡Claro! Mira, yo le tenía una manía increible, porque era un pijo asqueroso. Pero ahora... ahora me siento identificado con él. Siento compasión (tot això amb un somriure immens i un aire d'evidència increïble).
- ... (perplexes)
- ¡Ay! ¿A quién no le han traicionado? El pobre... No ha hecho nada y se la meten doblada los suyos. Hay que ver. Pobrecito, de verdad qe siento lástima. Fijaos, le odiaba y ahora me identifico con él.
Y no mus queda més remei que riure. Quin gran home! Se n'ha anat i seguiem rient. Hem acabat dedicant es nostre valuosísim temps d'estudiant a ficar verds a tots es polítics i, d'aquí, a parlar de grups de Facebook i de tonteries similars. I hem promés fer-li un club de fans a en Daniel Benito.
Mus hem acabat dispersant (una a teatre, s'altra a casa, i s'altre a fer un altre cafetet) sabent que no haviem fet res de profit en pràcticament tot es dia.
En fi... dies, dies, dies... i al final encara no he escrit res d'interés! Em perdonaràs...
sábado, 3 de octubre de 2009
Órbitas lejanas...
Bé, com és evident, podeu trobar, vagant per aquest blog, nombrosos temes d'aquest home. Es deu, en una part, a sa trajectòria que ha tengut: Començà amb El Fantástico Hombre Bala, després formà Exmundus, a la vegada que participava en el projecte de Bushido amb Carlos Ann, Bunbury y Shuarma, per acabar sent es vocalista i frontaman de Skizoo, que des des seus inicis ha resaltat per sa seua originalitat i ha conseguit revitalitzar, en part, sa música d'aquest estat, tot i seguir sent un país de sords (sordera provocada per sobredosis de pachangueo i pop des vint duros).
Us he de confessar que és una persona que admir molt i que sempre m'he identificat prou amb ses seues lletres, que solen ser profundes i pensades, degut, segurament, as seus estudis de filosofia. També he tengut sa sort, no només de veure 4 concerts de Skizoo, sinó de fer sa xerradeta amb ells, i uns puc assegurar que és tot un personatge ("Enhorabuena, te ha tocado el enanito de la muerte. Pasa después por caja para recoger tu último día. Gracias!" Podeu imaginar sa cara que se'm va quedar...).
A sa web de Exmundus (http://www.exmundus.com/) podeu trobar, a sa secció "Biografía" un text molt xulo, que entre altres coses diu:
Actualmente, en la insipidez que aguantamos en este país, con productos mediáticos que nos intentan hacer creer en el éxito fácil y en la igualdad de pensamiento, igual de idiotas obviamente, faltan profetas, hombres nuevos marcados por el rito de las cenizas y el coraje, hombres exentos de hipocresía, con palabras áridas y bellas como puñales de color estaño clavadas en nuestra conciencia.
Pero de entre el naufragio siempre salen héroes semejantes al iracundo Aquiles que afrontan su vida siguiendo el tejido de sus emociones, aunque el destino les niegue. Morti es uno de ellos, un héroe del siglo veintiuno apoderado de Ex mundus, una órbita de canciones instaladas más allá de la razón pura, práctica o, en nuestro caso, estúpida. La leyenda dice que Morti se forjó en la escena underground barcelonesa, yo creo que semejante ser, extraña mezcla de Eluard y poderosas corrientes telúricas, es el hombre de las estrellas que presagiaba Bowie desde su palacio de cristal y arena.
En fi, que disfruteu...
El Fantástico hombre bala - Sin Filosofía.
miércoles, 30 de septiembre de 2009
Psicolabis.
Cuando llegué me esperaba sentado en la escalera del portal de su casa, fumando un cigarrillo. Me miró con una sonrisa. Le había llamado esa misma mañana. Todavía estaba medio dormido – y desnudo en la cama, como me gustó imaginar- cuando me cogió el teléfono y le dije que quería que me fotografiara. Desnuda.
Me hizo pasar dentro. Me sorprendió ver el salón casi vacío. Lo que dominaba el espacio era un viejo diván rojo. En una esquina advertí que había un perchero con algo de ropa que no llegué a distinguir con claridad y una bata negra. Me invitó a un cigarrillo, que encendí inmediatamente, mientras iba quitándome la chaqueta y la bufanda. Como había confianza, me acerqué a la nevera a por un vaso de agua fría mientras él preparaba su cámara, pero me sorprendió ver una botella de cava. Sonreí. Mientras desafiaba a la botella de cava con la mirada apareció él, con la bata negra entre las manos.
- Puedes pasar al baño a cambiarte, si quieres. Bueno... a desvestirte.
- Gracias.
Cuando volvió al salón me acerqué de nuevo a la nevera. Saqué la botella, busqué una copa alta y vertí dentro una generosa ración de cava, que espumeó largo rato, proyectando pequeñas gotitas hacia fuera de la copa, hasta que quedó en calma. Me dirigí al baño, me quité la ropa y me envolví con la bata negra. A continuación repasé mi maquillaje, añadiendo pintalabios de un color rojo muy vivo. Pasé por la cocina para recoger mi copa de cava y entré en el salón. No se sorprendió al ver la copa. Solo me sonrió y me dijo:
-Salud!
Bebí y me senté en el sofá. Mi fotógrafo no dejaba de sonreír. Al igual que yo. Aunque su sonrisa era inquietante. Alguna idea extravagante vagaba por su mente... Y hacía que el corazón le latiera demasiado deprisa... marcando una vena en su cuello que palpitaba escandalosamente. Me gustan los tíos que tiene las venas y los tendones marcados en las manos y en el cuello... me excita.
Cuando la señora termine con su copa, ¿sería tan amable de sentarse en el sofá? - Me dijo con algo de sorna, a la vez que me miraba casi como si fuera una emperatriz y él un simple lacayo.
Sonreí, dejé la copa en una pequeña repisa que había bajo la ventana, que previamente él había cerrado, y me acerqué a la cámara, que reposaba sobre un trípode, detrás del que él se encontraba, y dejé caer mi bata.
- Bien pues, ¿cómo quieres que empecemos?
- Túmbate en el diván.
- ¿Y ya está?
- Haz lo que te digo y todo saldrá bien. Ahora cierra los ojos.
Cerré los ojos y le oí alejarse. Un golpe seco, y luego silencio.
- Bien, como es la primera vez, te voy a dar algo para que te ayude a sentirte más... motivada. Algo que sé que te gusta.
Me sorprendió el tacto frío de una piel escamosa, y en seguida supe de qué se trataba. Abrí los ojos y vi una larga lengua bífida cerca de mi rostro, entrando y saliendo rápidamente de la boca de una serpiente.
Me atraen peligrosamente estos animales. Seguramente se debe al hecho de compartir el ideario popular que relaciona a la serpiente (y a la mujer) con el pecado. Con la diferencia de que para mí, el pecado, en absoluto es negativo... Sonreí maliciosamente y quise mirar fijamente a quien tan grata sorpresa me había dado, pero estaba ya escondido tras su cámara a punto de apretar el gatillo de ese artefacto que había de inmortalizar el momento. El flash empezó a iluminar mi cuerpo desnudo sumido en la casi total oscuridad del salón. Luego encendió unas velas, y desactivó el flash, para dar una imagen aún mas decadente a mi cuerpo, enroscado con aquél serpenteante animal, a la vez que la lujuria se apoderaba de mí.
La oscuridad, la serpiente, mi observador de parpadeante ojo mecánico y las obscenidades que me venían a la mente me hacían sentir como Eva, manzana en mano, tentando a Adán para que se uniera al disfrute del fruto prohibido... que dejaba de ser manzana para ser mi vientre, que no deseaba otra cosa que ser condenado junto a Adán, por sucumbir a la tentación.
Al darme cuenta, mis manos habían abandonado la serpiente, y revoloteaban cerca de mi sexo. Insinuando el deseo que me carcomía, mi cara expresaba el placer que me daba estar desnuda, observada por mi vouyeur consentido, mientras me amaba yo sola.
- Deja que me acerque, me gustaría un primer plano.
Pero decidió que el primer plano podía esperar. Me besó, mientras yo seguía masturbándome. Acarició mis pechos a la vez que recogía la serpiente, que, inocente, se alargaba sobre mi abdomen cayendo por uno de los lados del diván. Se alejó un momento para dejarla en su jaula de cristal, privada de ser testimonio de lo que debía ocurrir. Volvió a la cámara, y el flash relampagueaba velozmente a la par que mi cuerpo respondía cada vez más y con más intensidad a mis manos, hasta que el mundo se contrajo sobre sí mismo y sólo fui capaz de pensar en cómo serían las imágenes que me recordarían cómo había sido aquél orgasmo.
Mi fotógrafo se acercó, me tendió un cigarrillo y se encendió otro para sí.
- Has estado muy bien. En unos tres o cuatro días las tendré reveladas. Ven a verme y te las enseñaré.
No me lo tomé como una indiferencia, pues el bulto de sus pantalones le delataba. Sin decir nada me levanté a por una manzana, que tenía en un cuenco en la misma repisa dónde había dejado la copa de cava. Era increíblemente roja y brillante. Le pegué un mordisco, me volví a sentar en el diván, a su lado, y se la ofrecí. No dudó en aceptar el ofrecimiento y morderme los labios.
sábado, 26 de septiembre de 2009
viernes, 25 de septiembre de 2009
Sa teua presència as meu dia a dia no pareixia imprescindible, no pareixia necessària, no la intuia tan vital.
I ara no puc fumar sense voler-te buscar dins ses petites volutes de fum que s'aixequen davant des meus ulls. No puc desvestir-me sense pensar que voldria que fóssin ses teues mans ses que descordin aquestos botons. No puc mirar-me en un mirall sense imaginar que m'agafes de ses caderes i em beses as coll.
És extrany. No et conec. No t'he conegut mai. Ni tan sols sé si existeixes... i ja et trob a faltar.
martes, 22 de septiembre de 2009
Es hora... de renunciar al Sol.
domingo, 20 de septiembre de 2009
Caprichos
Si tan sólo fuera el cigarro lo que arde hasta convertirse en ceniza... Al apagarlo advierto que un fino hilillo de sangre rodea la boquilla. Maldita sea! Otra vez me sangran las encías: los nervios hacen mella en mí.
Tanto cambio, tantas cenizas... y tu, siempre tu. Siempre aquí para recordarme que por las nubes no se anda, que los pies deben estar sobre el suelo... y la cabeza también. La cabeza siempre a ras de suelo, por debajo de ti, sí. Así la querías. Así me querías.
Estoy helada. La puerta del balcón abierta y mis pies que cuelgan delante de la cortina desde el sofá rojo. Tumbada y con los pies al aire, rozándo con la cortina, para que no toquen suelo. Esta vez no.
Esta vez no dejaré que esta maldita soledad me tatúe la piel con su negra melancolía. No dejaré que el miedo me atrape de nuevo entre las paredes de mi habitación.
Quiero sentirme grande, quiero sentir la rectitud de mi columna, sólo arqueada por los tacones que me acabo de comprar. Y la vista alta, al nivel de los ojos de aquellos que quieran mirarme.
Suena el teléfono... De nuevo a tocar tierra. Y salgo corriendo a ver quien es.
Le acabo de conocer. Sólo nos hemos visto una vez. Quiere quedar. La verdad es que estoy asustada. Me intimida. Y creo que yo a él también, aunque no sabe que me siento vencida, que tengo miedo, y que lo que él ha visto hasta ahora es mi coraza... Últimamente sólo sé sincerarme a través del sexo, cuando estoy desnuda, cuando descubren qué me gusta y qué no, cuando me ven sinceramente rendida ante unas manos expertas... Aunque también siento que ésta es la única forma en que puedo conocer verdaderamente a alguien.
Decido decirle que sí, nos vemos para cenar. Pero antes me da tiempo de echarme una siesta y ducharme con calma.
Al salir de la ducha veo el pequeño vibrador con mando a distancia que, desde hace poco, forma parte de mi pequeña colección de caprichos. Pongo el mando en mi bolso y el vibrador sobre la mesita, para que no se me olvide ponérmelo antes de irme.
No es que quiera excitarle o provocarle, lo que pretendo en primera y última instancia es saber cóno reacciona, quién es. Espero verle intimidado y vencido por su propia timidez, interrogándome con la mirada acerca de este despropósito mío... Me haría sentir poderosa... Aunque mi más profundo deseo es que esconda ese mando en un bolsillo de su pantalón, que me mire sin decir nada, y esperar, completamente vencida, el momento en que decida activarlo...
viernes, 18 de septiembre de 2009
Calfreds...
Passat es temps i es dolor, tot i que es dia a dia no vol regalar-me tots es meus capritxos, tot i partir lluny de casa, per tornar a una terra de ningú, que se m'ha fet familiar malgrat tot,
tot i no ser perfecte...
Puc dir gràcies.
Tornant en bus de Vila, cap a Sa Cala, estava escoltant música i llegint, i en sentir aquesta cançò...
He sentit com se'm posava tot es pèl de punta. Es meus mugrons s'han tornat durs de colp, estrenyent-se conta es sostenidor i he sentit un llamp de calor i de fret que m'ha recorregut s'esquena sencera, que s'arquejava as pas des torrent de sensacions irreconeixibles que em brollaven per ses venes. Feia temps que no sentia aquestes coses, massa temps. Per fi, ses coses senzilles i trivials tornen a ser delicioses. Per fi no necessit d'una ocasió especial o de qualsevol altra excusa per sentir-me immensament feliç, simplement.
He pensat en tu, Jesús, en donar-me compte d'això. T'ho dec. I sa cançò també!
A banda, hi ha una posta de sol que recordaré amb especial carinyo. Sa màgia que té sa mort des dia, vista des d'una platja de Formentera i amb tan bona companyia no té preu. Gràcies també.
** No puc penjar ni es vídeo ni sa cançò perqué han desactivat sa seua inserció tant en goear.com com a youtube.es... En fi...
sábado, 29 de agosto de 2009
Mimo
lunes, 24 de agosto de 2009
El mar se elevaba hasta la línea del horizonte como
un muro compacto de jade y lapislázuli.
Aldous Huxley, La Isla.
Mi imaginación se negó a pintar su
angustia, y el cuadro quedó sin acabar.
Washington Irving, Cuentos de la Alhambra.
Sus ojos eran del color de la arena. jamás se había visto tamaño mar de tristeza en unos ojos tan bellos.
Solía acercarse a la orilla en las noches de luna llena y se recostaba sobre una immensa roca, sobre la que se abatían las olas con furia. Se dejaba salpicar el cuerpo, y su pelo colgaba lánguido hasta su cintura. Le gustaba sentir como el agua impregnaba en todo su cuerpo ese olor a algas y sal.
Y lloraba, lloraba el olvido. Lloraba lágrimas que se perdían en el azul infinito del mar. Vertía tristeza. Esa angustia que inundaba su corazón y se perdía dónde la línea del horizonte no se distingue entre mar y cielo.
Y nos sorprendemos verdades el uno al otro.
Tanta verdad me abruma. Perdí la costumbre de creer lo que me dicen... Pero él no dice nada. calla y me mira, me observa, atraviesa mi ropa y mi carne y me sabe, me conoce, se anticipa a mis gestos, a mis emociones. Y me hace sentir tan traslúcida, tan desnuda a su lado, que sólo puedo combatir mi inseguridad imaginándole de la misma forma... pero entonces tiembla el suelo bajo mis pies.
"Y cuando me toma y me usa le cuento que me traiga al infierno, mi dulce condena..."
sábado, 22 de agosto de 2009
Ari
Era reluciente y luminosa como un gigantesco limón, pero con una amargura distinta. Había que comerla bien madura, como una cereza. Crujía dulcemente. Crujía escandalosamente...
Ari desprendía el mismo calor que una cafetera, esas cafeteras que algunos bares no apagan ni por las noches, esas cafeteras que siempre arden. Pero ella no te preparaba un café por la mañana. Si quieres café, la cafetera tiene agua y el café molido está en el estante de la derecha. No le preocupaba ser útil. Prefería su cama.
No era de aquellas mujeres que aspiran a supermodelo, era atractiva a morir, pero no deseaba la paz en el mundo. Ari sólo quería caramelos de fresa, de esos que por dentro llevan una gelatina ácida, que le provocaba unos escalofríos tremendamente divertidos en la espalda, para no olvidar que, incluso el chocolate más dulce, le podía resultar amargo.
viernes, 14 de agosto de 2009
El Príncipe de la Dulce Pena
La tristeza es mi sangre,
y a su vera, mi vena,
dónde mora de pena,
donde muere de hambre.
Hambre y melancolía
de que la Luna esté llena
de amoríos y alegrías.
Soy el Príncipe de la Dulce Pena.
Un beso es dónde tú terminas,
y un abrazo tuyo, mi abrigo.
Tu boca, dónde allí germina
mi delirio y mi muerte... si es contigo.
Pt. II
De la luz soy el desterrado,
tortuoso monólogo con la muerte,
llanto fúnebre del alunado.
Lloro lascivia, lloro mi suerte.
Lascivia demente de sacrílegos besos,
dulce amargura del paria caído.
Tu sangre es perfume, que una vez olido,
hace que ebrios recorran tu cuerpo
mis labios, de tu palidez presos,
de tu juventud heridos.
Mi cuerpo en mi ataúd te espera,
hecho de tristeza, sexo y madera,
tintado con la sangre de un río,
de tu lado oscuro, de tu rincón sombrío.
Todavía tiene mi tumba impregnado
el olor de tus últimos besos.
Todavía llora mi almohada tu ausencia,
porque te tiene tan lejos...
que invoco tu nombre y aúllo a la Luna:
<< Soy la inmundicia, el que sólo te llena.
Soy el que soy, tu Príncipe, el de la Dulce Pena. >>
Escucha mi jadeo que en tu cuello se aloja.
¿Luz o tinieblas? Que tu alma escoja...
Pt. III
El diablo tararea
canciones susurradas al oído.
Blasfema caricia aunque vea
mi muerte con cada latido.
Canta poemas de lúgubres versos,
acerca su boca y la pega a la mía.
Su aliento está muerto, suis labios son tersos,
me jura trsiteza y melancolía.
Corrompe mi cuerpo con un solo beso,
su cuerpo es de hembra, de hombre su sexo.
El diablo me canta a menudo un lamento
de noches eternas cuando hay luna llena.
Y cuando me toma y me usa, le cuento
que me traiga al infierno, mi dulce condena.
Soñor de la inmundicia,
Príncipe de la Dyulce Pena,
mi sangre me acaricia.
Hoy soy tuyo, hay luna llena.
Pt. I
Pt. II
Pt. III
jueves, 13 de agosto de 2009
Soñar contigo
Llegó a un pequeño restaurante, la terraza del cual casi alcanzaba la arena de la playa. En los altavoces sonaba una y otra vez Soñar contigo, de Zenet. Pidió una copa de vino. Se alegró al ver que se la servían en una copa alta, de esas que vibran y gimen cuando se les acaricia la boca con el dedo húmedo... Pasó largo tiempo observándola. El cristal era increiblemente transparente y dejaba ver el reflejo de la luna en el mar incluso a través del vino. Y el vino... era odiosamente rojo, odiosamente perfecto y casi se igualaba en intensidad al color de su pintalabios. Decidió probarlo. Le encantaba ver como el pintalabios marcaba su boca en el filo de la copa. Y al levantar la vista se percató de que había, en la barra, un joven, a su parecer, demasiado perfecto para estar allí solo. ¿A quién estará esperando, maldita sea?
Tras tres o cuatro tragos se sentía vencida, no tanto por el alcohol como por el recuerdo de los acontecimientos más recientes. Se sentía despojada de todo por cuanto había dado, desde hacía más de tres años, la mejor ración de su pan, de su tiempo y de su cuerpo. Para nada. Para obtener, únicamente, aquella immensa soledad que se prendía del bajo de su vestido y que pretendía morderle los tacones. Apretaba los dientes. Quién me mandaría a mí, bajar de mis tacones y besarle los pies a ese malnacido!
Absorta en estos pensamientos no se dió cuenta de que le habían retirado la copa. Se volvió para pedir otra al camarero y vio al joven de la barra hablando con él. No tenía prisa, ya pediría la copa cuando terminaran, pero necesitaba ir al aseo. Se levantó, cogió el bolso y se encaminó al baño. Se retocó el maquillaje, aunque no fuera necesario. Cuando terminó, se quedó mirándose al espejo. Le encantaba mirarse a los ojos, como intentando ver qué se ocultaba tras esa mirada dura, tras ese rencor maquillado de femme fatale. Recogió el pintalabios, que había quedado abierto cerca del espejo y se encaminó hacia la mesa dónde se había sentado antes. Se sorprendió al ver que había alguien sentado en ella y, al acercarse, vió que era el joven de la barra. Una copa de vino la esperaba frente a su silla, y él sostenía una en su mano. Había pegado ya algún trago. Se sentó y le miró a los ojos, desafiante. Le pareció que pasaban así una eternidad. Él con su aire de ligereza y de evidencia y ella con esa mirada agresiva a la vez que parecía preguntar qué estaba pasando. Entonces él sonrió, levantó la copa e hizo el ademán de brindar.
lunes, 10 de agosto de 2009
Que se joda el viento - Marea (28.000 puñaladas)
Ponte el moño apretao, sirena,
que se joda el viento,
rompe las horquillas de espuma
y déjame que te remache sonrisas de hierro
de esas que disipan las brumas.
Que sé que entre los males nos lloverán cristales,
yo iré descalzo y tú desnuda
al son del amor, del ronco tambor que toque la Luna.
Vamos a trepar a la copa de éste sol de enero,
y a hacer un nido en su ramaje,
y allí reírnos viendo como a cada minutero
se lo devora el oleaje.
Y cuando entre mis brazos resuenen cañonazos
yo iré perdido entre tus dunas
dejándolo todo, quemando los tronos
dónde reinen dudas.
Y báñate en mis ojos, que se joda el mar
que quiera mecerte a su antojo,
si no somos nadie a nadie va a encontrar.
Y si a las heridas quiere echarles sal
sólo va a encontrarse cerrojos
y las cicatrices de la soledad.
Coge resina para untarnos poco a poco el cuerpo,
por si vuelve la ventolera,
y mientras tanto, entre los huecos que nos deje el tiempo
deja volar tu cabellera,
que si a nuestra locura vuelven nubes oscuras
nos cogerán frente con frente y codo con codo,
cada vez más solos, rodeados de gente.
Y báñate en mis ojos, que se joda el mar
que quiera mecerte a su antojo,
si no somos nadie a nadie va a encontrar,
Y si a las heridas quiere echarles sal
sólo va a encontrarse cerrojos
y las cicatrices de la soledad.
sábado, 8 de agosto de 2009
por escènica.
Macho... sempre estam amb lu mateix (perdonau ses pagesades, venc d'un concert de Ressonadors).
Sa cosa és que, estant absurdament asseguda davant s'ordenador escoltant "el vuelo del halcón" de Saratoga (no inspira res però... es cantant està tan tremendo!) he pensat que tenc un problema.
Sí. Por escènica.
Aix...
No, no, no. No és lu que pensau. Bé, si. No em posaria a cantar o ballar en un escenari ni per tot l'or del món. (només si m'ho demanàs es cantant de Saratoga >.<). Però lu que vull dir és diferent. Quan hi ha una cosa que desig fer... m'imagint fent-la, em veig... i em començ a sentir estúpida. Em pos nirviosa (una altra pagesada) i em veig ridícula. I entonses (olé) pens en algunes situacions en ses que m'he vist embolicada i em vens tu a sa ment. I pens... que estic mal des bolet, que d'on trec aquestes idees, que qui em manava a tirar-me de cap d'aquesta manera. I... ¿què feia aquella botella de vi en fresc? En fi... Joder. I com disfrut d'aquestes situacions!
- Es que eres muy impetuosa!
- Ahora vas a decir que la culpa es mía...
- Tienes razón. Somos muy impetuosos. ¿Verdad?
Ah buenu, ja mus nam entenent.
jueves, 6 de agosto de 2009
El sumidero - Kutxi Romero (Marea)
como lloraría yo.
No es un acto de cobardía,
ni mucho menos,
sólo es el reventar del desarraigo,
el sonido del palpitar
de la raza humana.
Malditos seáis,
ya bastardosdesde el vientre,
trocáis otra muerte
por semen infecto.
No hay ni habrá perdón
en este, mi último juicio,
que no es otro que el de ayer
y
el
de
mañana.
todavía,
para decapitar a la hidra.
Dejémosla,
por ahora,
ulular
con sus innumerables lenguas.
Alimentémosla
con lo políticamente correcto
para, en medio de sudiscurso cenital,
descubrirnos invisibles,
y en su enmudecer
arrebatarle la palabra.
Vamos a empuñar el serrucho ignominioso del presente,
vamos a romper la sirga,
a invocar al alarido,
asomándonos al balcón de la locura.
Esparcir el serrín
después de la derrota.
Antes de la derrota
que quede escrito
en el asfalto,
como a fuego,
que
vinimos
buscando
pelea.
Hay algo que se tambalea
en las mentes de los
genios onanistas literarios
cuando afirman que su escritura se debe
al reclamo de que vuelvan los Dioses.
Hijos de perra.
definitivamente.
martes, 4 de agosto de 2009
Per tu de...
De paraules tendres, veu un poc aflautada, de fàcil "t'estim".
De cor d'arena blanca i aigua clara, de llàgrimes també fàcils.
D'un arc de savina que es tensa, un gemec de vent entre roques i s'escuma blanca de la mar que brolla entre ses pedres de ses coves.
D'ulls negres com sa nit, amb una birleta de color mel, com sa lluna d'agost. Una mirada d'estrella, si la vols, cada nit.
D'una sinceritat d'arrels, d'una única veritat, sa que li dicta es cor. Sa que vol sa Lluna, mestra de tot allò oníric.
D'un somni, d'un filet daurat. I de trossets de somnis que vaig recollint, poc a poc, i que adornen sa meua memòria, lluny de qualsevol derrota.
No tenc cap por. He tengut molts noms. Diga'm com vulgues, viu-me com ho desitgis. Estima'm, només un poquet, i seràs una victòria més.
Un somni més.
Tant de bo estiguéssis aquí, per omplir-me es llit i sa boca, per escalfar-me es llençols i ses mans, per embafar-me es vidres i es ulls. Tant de bo t'adonàssis de que sempre t'he esperat. De que t'he tengut sense haver-te guanyat. De que jo no puc morir sense fer-te meua.
Avui estic aquí per convidar-te a pigar-li mossos a sa vida, que fa gust a menta fresca, a raïm collit d'avui, a un bon vi que faria regalimar pes teu pit, sense deixar-lo perdre... Vull convidar-te a viure, a sentir s'olor de sa terra mullada, de s'aigua de la Mar quan fa mal temps, que sala s'aire, i pareix que es sent es seu gust as llavis.
I somiariem davall des cel d'estiu, veient com cauen ses llàgrimes de Sant Llorenç. I en amagar-se sa Lluna t'estimaria... dies i nits.
T'estimaria sempre, per sempre.
Això ho vaig escriure en abril, pensant com volia que fós es meu estiu, pensant com havien set alguns estius, pensant com haurien de ser tots es estius...
I, és sorprenent, però si sa nostra concepció des temps no fós tan estrictament lineal... podria dir que he viscut aquest tipus d'estiu.
VI (en ploure...)
I sabeu que feim es eivissencs en veure que plou? Feim com es mallorquins: Deixaaaaaaaaarla caure!!
V (En resum)
- Si, fa temps que busc a sa bona persona que hi ha dins tu.
- No t'esforcis, no hi ha set mai.
III
.
- La parte del "No." la capto bastante bien pero... hay ciertas sutilezas que no alcanzo a entender.
lunes, 27 de julio de 2009
25 de juriol
Y al llegar a casa me dí cuenta de que no era nada. Tan solo soledad.
jueves, 23 de julio de 2009
Després...
Per sa tarda va decidir tancar portes un parell d'hores. Anar a sa platja. Relaxar-se. Refrescar un poc sa seua pell i també sa seua ment. Però inevitablement havia de passar davant d'aquella terrassa, de camies blanques i calçons de pinça ben planxats. I inevitablement hauria de buscar-lo amb sa mirada. I saludar, al menys. I mentres tancava portes, ja amb es bikini posat i un capell de palla, va sentir que algú li xiulava. I en donar-se sa volta... inevitablement estava allí. De camia blanca. D'esquena recta. De mans d'home. Saludant-la amb un somriure immens, amb aquella mirada profunda però sincera. I es va donar compte de que ningú més que ella desprenia tot aquell calor. Aquells trenta set graus eren seus, de tots dos.
miércoles, 22 de julio de 2009
Si.
I qui li hauria dit que no, amb s'aigua mossegant-me es mugrons i es baixventre que feia dies - incontables- que l'enyorava.
Em va voler.
I qui li hauria dit que no, amb sa Lluna excitada només d'intuïr-mos, reflectant-se, coqueta, prop de sa platja. I Venus, llasciva, brillant entre es núvols, recordant-me sa meua natura tan... volàtil.
Se'm va oferir.
I qui s'hi hauria negat. Amb s'arena relliscant-me entre es dits des peus i sa pell humida, sensible, receptiva a cada granet d'arena, a cada carícia.
I en atracar-se i besar-me, no vaig ser qui per dir no.
viernes, 17 de julio de 2009
Nimphe
Me gustaria dejar de ser una veleta. Pero no puedo evitar que tu viento me lleve irrefrnable a tu pequeño puerto mediterráneo. Me gusta demasiado dejarme llevar por la marea que provocas en mi.
Y cuánto menos me das, más grande es el huracán, y más se embravece el mar.
Y cuando te tengo... Cuando te tengo llega el naufragio. La cadencia de las olas me lleva a la demencia y, el hecho de que no sepas que cumples mi sueño, lo hace más dulce, más alocadamente perfecto.
Porque tu costa, tu playa, enbarrancarme en ti, es mi más oscuro deseo.
Y de nuevo, el ouroboros viene a mordernos los pies y nos sumerge en su cíclica corriente, haciendo que todo vuelva a ser. Que el girar del mundo y el hambre de la serpiente que se muerde la cola nos ha vuelto a acercar, poniendo la miel en nuestros labios a sabiendas de que, a ese no que nos haría falta, nunca recorreremos. Porque hueles mi deseo y lo tomas, lo asumes, lo materializas.
Imatge: Nimphe, Karmela Kopcik
jueves, 16 de julio de 2009
16 de juriol
Mientras ellos no estén para cuidar de mí, bajaré a los infiernos. A ver de qué pecados se me acusa. A ver cuáles me quedan por probar. A ver qué me ofreces, Lucifer. Dime que pides, corazón. Quiero unos tacones altos, sobrenaturales. Quiero sus bocas, llenas de lascivia por poderlos atrapar. Quiero que sean rojos, como su deseo. Y unas sábanas negras, como la muerte, como sus cenizas, como la noche. Y quiero un cómplice. Un confidente. Que no pretenda conseguir mi redención, que me aliente, que haga eco de los golpes de mis tacones en el suelo, en el mármol y el asfalto. En la arena incluso. Y quisiera una daga, larga, afilada y cortante. Para cortar de raíz malas intenciones y las faltas de entendimiento. Y un diccionario, de palabras nuevas, para describirme como nadie lo ha hecho, como nadie es capaz. Y para poder describir qué es lo que hay en mi. Maldad, lujuria, deseo, bondad, simpatía, amor, fealdad, dulzura, cariño, belleza, sueños... ya no me bastan, ya no me sirven, ya no las quiero. Lo que pides es mucho. Me da igual el precio, me da igual. Pero tal vez lo puedo hacer más sencillo, más simple. Desearia que me entendieras. Desearia hablar con libertad, y no molestar a nadie. Quiero vivir.
Y vivo. Vivo, sin más. Sin menos. Vivo de ti, de su boca, de la noche. Vivo sin fantasía. Vivo encantada. Vivo de mi sueño, única y exclusivamente mío. Y el precio... no se lo pagué a Lucifer.
miércoles, 15 de julio de 2009
Aigua.
i t'hi faré capbussons
Y todo serán gozos, y todos estaremos jubilosos, pues ebrios invocaremos a la músia, y bailaremos, hasta que las estrellas se apaguen.
El calor del verano que ya se anuncia y la simiente de las tierras fértiles darán lugar a la gran fiesta de la vendimia, que recorrerá ciudades y bosques, arderán hogueras y habrá bailes en honor a Baco, pues todo su séquito de ménades, sátiros y panteras corren ya por nuestras venas, revolviéndonos el ánimo y levantando las pasiones adormecidas por el frío del invierno.
"Y yo, como Adán en el paraiso, pequé"
Avís.
No sé si desfer-me d'ell o no, però en tot cas, aniré penjant a poc a poc ses entrades de s'altre aquí, per conservar-les, i més endavant decidiré. Així que, si alguna cosa us sona, estigueu tranquils, no era cap somni premonitori...
1kiss!
martes, 14 de julio de 2009
Tierra de cerdos - El Fantástico Hombre Bala.
lunes, 13 de julio de 2009
viernes, 10 de julio de 2009
Granada.
Granada. Finals d'abril de 2009
Per molts records, alguns dolents, altres més, però allò més important: grans moments, màgia, riure, plors, sinceritat, converses massa compromeses, apostes, alcohol, pipa d'aigua, una cova increïblement acollidora, gent hospitalaria, un ataque de ''acoso y derribo'', una tornada a Freila molt emotiva, una nit sencera parlant de sexe sense ''tapujos'' i finalment, epitafios de tota classe per tothom. I com cabia esperar, a na Sofia, sa boca la perd (mai més ben dit... u.u) i se n'endú sa tallada més grossa en quant a epitafios: Va a haber más de una flor mojada i Los que sabian que te gustaba chupar pollas no te olvidan. En fi, vaig fer una promesa i havia de cumplir-la. Aquí lo teneis, regocijaros de vuestro éxito... Sa cosa és que n'Alan ha perdut s'aposta i en Jesus es va sentir violentat per gran part de sa conversa, així que... El que haha el último, haha mejor!
Us estim massa... xD
jueves, 9 de julio de 2009
Sólo...
Me bastaba tu rostro al lado del mío, anunciando ya el final de la noche que se nos presentaba tan mágica, tan oscura de nubes, de piruletas, flores, zapatos de tacón y pistolas en las nubes, de gominolas dulces que bajabasn del cielo a tu boca. Ésta se me ofrecía caprichosa, como un escondite, como un hogar clandestino. Y, a pesar de no conocer tus manos tanto como desearía, se me antojaban perfectas, fuertes, seguras, protectoras, a la vez que aventureras -intuía -.
Me disponía a lanzarme al mar de la mano contigo, hasta llegar a la orilla de tu cama, de tu playa, dónde no hay nombre ni pasado que valga durante unas pocas horas, furtivas, robadas a una luna que, confidente, se ofrecía a guardar nuestro secreto, mientras se escondía esporádicamente tras tupidos algodones de cielo, pretendiendo esconder sus sonrojadas mejillas.
Un soplo de viento, por favor. Que alborote mi cabello, que roce a la par que tus manos mi espalda casi desnuda. Que me haga estremecer de frío y de calor. Un soplo de deseo largamente enjaulado. Que las manos desplieguen sus alas, que no haya lugar para la imaginación, que planeen a placer, surcando todos los rincones de mi dermis. Hasta que, exhaustas, se posen en mi vientre y busquen refugio en él.
Deja que la carne sea. Deja que se viva a sí misma. Deja que te pida más, cólmala de vida, y así, uno en otra, vivirnos la noche, vivirnos la carne, vivirnos la vida misma. Vivirnos mutuamente.
Y de la hendidura de la roca, de esta herida, brotará el agua limpia, que nos lave la piel y conserve los olores, para que podamos recordar.
lunes, 6 de julio de 2009
Farem propaganda...
martes, 30 de junio de 2009
30 de juny, La Malvarrosa
¿Qué haré cuando la brisa se convierta en viento y se lleve la ceniza con él? ¿Qué haré cuándo ya no haya muerte que esperar, cuando ya no haya vientre yermo ni corazón blanco hielo? ¿Qué haré cuando no me queden ni tan sólo cenizas? - A veces me asaltan dudas demasiado estúpidas.
Realmente sólo hay una cosa que me preocupa. Valencia huele fatal en verano. Y creo firmemente que es cierto.
Sonreiré, cuando la ceniza se vuele, sonreiré.
sábado, 27 de junio de 2009
Això és una declaració d'intencions...
T'imaginaré tentant-me primer, perque es desig supuri a través de sa meua pell, que només desitjarà sa teua boca. I seguit, mus perdrem s'un amb s'altre, traspassant sa frontera des noms, per ser només dos èssers que busquen refugi, que busquen calor. No s'haurà de saber on acaba una pell i on en comença una altra. Tot mans, i pell, i boca, i dits, ungles i dents. No farà falta que em diguis que m'estimes, tanmateix no et creuria. Només foc. Fum i cendres després.
T'imaginaré decidit, menjat-me amb sa mirada mentres em deixes fer... I faré tot allò que sigui necessari per fer-te embogir, i confessar-me, quasi en un sospir, que m'has somiat tant com jo a tu.
Avui de nit et somiaré, et desitjaré, confiant en que això ho sabràs algún dia.
miércoles, 24 de junio de 2009
¡Olé, olé y olé!
Avui, "estudiant" per s'examen de demà (de Teoria i funció de l'art) i pululant per Wikipèdia en busca d'un parell de dates biogràfiques de John Berger he pogut contemplar i admirar s'eloquència d'alguns articles d'aquesta enciclopèdia virtual:
"A los 16 años se escapó del St. Edward’s School de Oxford decidido a estudiar arte “y ver mujeres desnudas”."
Me encanta!
Sa guinda ja és que després diu:
"Obtuvo una beca para estudiar en la «Central School of Art» de Londres, aunque pocos años después se enrolaría en el ejército británico"
Només puc dir: Olé, olé i olé!
sábado, 20 de junio de 2009
II
- No. Simplemente pienso que sólo 3 de cada 100 son tolerables.
19 de juny
I saber-te allí, davora jo, mentre no podia evitar dormir, em dónava una sensació de seguretat que feia que somrigués.
domingo, 14 de junio de 2009
En un dia com avui.
No et preocupis, jo puc ensenyarte. És molt senzill, acompanya'm.
T'has de recostar aquí, davora jo. Poc a poc. Mira'm fixament, interrogant-me pel que està passant. Jo posaré una mà suaument sobre es teu front, per donar-te seguretat, i molt lentament la deixaré caure, acarician-te suaument sa cara.
Aproparàs es teus llavis as meus, però just abans de que arribin a tocar-se, t'aturaràs. No ha de ser un dubte. Vull veure't, en aquest moment, un desig irrefrenable, pausat només per alguns segons per poder sentir com creix, com ens invaeix sobtadament, tot provocat pes meu alè acaronan-te es llavis.
En aquest moment et besaré. Primer molt suaument. Poc a poc augmentarà sa intensitat de cada bes, i sa profunditat, fins que no es sàpiga on acaba una boca i on en comença una altra.
A partir d'aquí ja saps com van ses coses...
sábado, 13 de junio de 2009
viernes, 12 de junio de 2009
Mejor momento del día
miércoles, 10 de junio de 2009
martes, 9 de junio de 2009
"...Forever shall the wolf in me desire the sheep in you..."
Hi ha dies en que vull abandonar-me as teus braços, i deixar que passi es temps, que es fon entre suor i llàgrimes, i algun gemec, mai massa escandalós.
Hi ha dies en que només voldria enredar-me entre es teu pèl, i olvidar-me de que s'ha mort una cosa en jo, s'ha mort una tristesa, s'ha mort un dolor, ja que només vull que no hagi existit. Voldria olvidar-me de que ha existit un moment en que vaig deixar de somiar, i llepant sa teua pell a vegades trob aquesta pau. I a vegades és sempre.
Hi ha dies que feim que deixin de ser dies, perquè només siguen pecat, un dolç verí que cicatritza ferides, que fa brollar sang, que deixa marques de dents i ungles as cor, un dolor que, dolorosament, fa que tot sigui plaer.
Hi ha nits que no tenen temps, que es rellotges perden ses agulles i ses hores perden ses bragues. Hi ha nits en que desitjaria que estigués present es Marquès de Sade, per veure com es ruboritza.
Era un dia que no tenia temps, que mai tendrà temps, que mai ha existit, que mai hem viscut, però que està gravat a foc en naltrus, és un dia, que són tots es dies, que son totes ses hores, és aquest instant, és aquell gest, és aquella paraula mai dita, és aquell desig que em consumeix, sola de nit, sola enmig d'una multitud. És allò que només som amb tu, amb un amic, amb una companya, amb es meus somnis mentres sa música m'acarona, amb Eivissa quan ella em viu.
És un instant, irrepetible, una carícia, un somriure, un gràcies. Amb això em bastaria per viure. Amb això em basta per viure.
No em mal interpretis, podries ser tu.
Aquesta és sa meua deliciosa delicadència.
If you read this line, remember not the hand that wrote it, remember only the verse, songmaker's cry, the one without tears, for I've given this its strength and it has become my only strength. Comforting home, mother's lap, chance for immortality, where being wanted became a thrill I never knew, the sweet piano writing down my life.
Teach me passion for I fear it's gone, show me love, hold the lorn, so much more I wanted to give to the ones who love me.
I`m sorry
A lonely soul... An ocean soul...