...

Avui he decidit que no m'apeteixia fer Art Rus... m'he posat sa jaqueta i sa bufanda i he sortit as carrer. Feia fret només d'obrir sa porta des hall de sa facultat.
Ha sonat es mòvil i era ma mare... feia massa dies que no parlava amb ella, volia saber com estava. Hem parlat quasi mitja hora. En penjar he entrat a fer una cafè a una cafeteria que es diu Fresa y chocolate, la duen una gent molt maja.

- Un tallat.

I en un panell, hi havia, fotocopiat i ampliat, un retall de premsa. Començava amb una pregunta aparentment senzilla:

¿Quién es tu mamá?

Sa resposta era sa d'un boix petitet, que deia que sa mare era una dona que sempre duia mocadors as bolso per aixugar-li es mocs, que sempre anava com un cohet per casa i que sabia estar en molts llocs a la vegada.

He pensat en ma mare. Tant lluny! I, amb una llagrimeta que se m'escapava, he maleït aquesta ciutat, he maleït es moment en que li vaig dir que me n'anava. I m'he preguntat què tenc jo per fer aquí, tan lluny de casa, tan aliena, amb tantes coses que no m'importen. Amb tantes llàgrimes que no vull deixar vessar.

Si em preguntàssin qui és ma mare simplement diria que és sa meua única patria. Ella i es bocinet d'Eivissa on Can Xumeu Busquets clava es seus ciments.

I sé que estic aquí per poder dir "Me'n vaig a casa"