Aprofitant una actuació, i en col·laboració amb sa mare, aquest Serrat francès, Michel Sardou va fer un gag prou graciós. Després deia això... agraïnt a sa mare sa seua ajuda en sa seua carrera musical... Me n'he enrecordat moltes vegades...
Vous savez... les chansons ne sont pas éternelles, à l'occasion d'un concert ou une station de radio on en écoute une, comme sa, qui nous rappellent des bons moments de nôtre vie et, a ce moment là tous les gents qui nous entourait alors reviennent avec la même vivacité, le même visage... ils n'ont pas bougé. C'est comme si ils n'avait pas parti.
En musique les mesures du temps sont parfois complexes, mais il n'y a une que n'existe pas: la mesure du temps passé. On à aimé et puis cela ne meure, voilà. Alors, maman, je te remercie.
Michel Sardou.
Aquí us ho deix traduït:
Sabeu... ses cançons no són eternes, n'escoltam una en un concert o en una emisora de ràdio, que ens recorden bons moments de sa nostra vida, i en aquest instant tota sa gent que ens envoltava llavors tornen amb sa mateixa vivacitat, es mateix rostre... no s'han mogut. És com si mai se n'haguéssin anat.
En música ses mesures des temps són complexes, però n'hi ha una que no existeix: sa mesura des temps passat. Hem estimat i això no mor. Així que, mamá, te donc ses grasis.
Molta raó en el que diu... Això de que una cançó et recorde alguna cosa agradable i et quedes amb cara de bobo, és inevitable :)
ResponderEliminarSi... I sort que ho és! Mus evoquen moments que tornen a sa nostra ment carregats d'olors i de sensacions que pareixien haver-se perdut molt endins des nostre oblid...
ResponderEliminar