Si.

Estic esgotada. Aquesta incertesa no em deixa dormir. - Pensava Alma mentre servia una copa més de ginebra a un anònim més, a s'altre costat de sa barra. Treballar deu hores cada dia, en un espai tan reduït i amb tantes poques hores de son només es pagava quan el veia sortir de sa feina. Caminava tan recte... es veia es buid de sa seua columna vertebral a través de sa camia blanca, que seguia la verticalitat de sa línia des pantalons de pinça que portava per treballar. No tenia res d'especial. Absolutament res. - Tal vegada per això m'atreu tant - pensava. - És un home. Amb mans d'home, com qualsevol. - I es perdia en el record d'aquelles mans, que feia ja temps havia tengut oportunitat de conèixer. Feia tres o quatre anys d'allò... però al seu parer eren tres milions d'anys llum. Ella era tan petita, tan innocent, tan inexperta... - Tan de bo el pogués tenir de nou, per demostrar-li com he crescut, com sa vida m'ha marcat sa pell. Com es poden llegir ses petjades de s'experiència prop des meu ventre. - Però tenia por. Por d'aquell home, que era més expert que ella, tres anys més expert. Por d'aquell possible rebuig. Tot i ses mirades que la convidaven a tastar sa poma. Tot i els dos besos que es donaven, massa prop de sa boca, quan es despedien després de fer una cerveseta, fresca i innocent, a mode de fins demà. I quan ella se n'anava a dormir, mirava cap as seu balcó, dos parells de pisos més amunt de la terrassa del bar on ella passava l'estiu, per veure si la llum estava encesa, per veure si la mirava des d'aquella barana platejada. I a vegades la sorprenia sa llum apagada... i a vegades, trobava aquella mirada, fosca, pronfunda, eloqüent. I el desitjava... i li feia por es seu propi desig. I el veia i volia fugir... - Qué idiota que som. Fa tres milions d'anys, no em feia por, em tirava penyasegat avall, i m'era igual la caiguda. I ara, que he crescut, que sé més bé qui som i on vaig... ara no m'atreveixc... Ara em fa por. - I, entre aquestos pensaments, la invadia una seguretat, una certesa i un atreviment, que, fonent-se en picardia li susurràven a l'orella que es tiràs de cap, com feia abans. Saps que et desitja. Has vist com et mira, com et parla. Com es veu obligat a mirar-te. I parla i sempre diu A què si, Alma? I Alma sempre diu que sí, sempre està d'accord amb ell, sempre que es fan les tres de sa tarda i ell ha de sortir de sa feina, ella diu que sí, i està pendent des seu portal, per veure'l pujar. I quan es fan les dotze, i sap que acaba per avui, i que anirà a prendre una canya - fresqueta i innocent- ella té pressa de tancar portes i finestres, i tenir set de cervesa, i haver d'anar a fer-se una canya abans de partir a casa a dormir. I cada nit, torna a agafar es seu petit Seat Ibiza, i puja a casa... pensant - Avui no era el moment. Avui no estic d'humor. Avui m'he acollonat en l'últim moment. Avui no he saltat. - I un bon dia, es Seat Ibiza no va partir. Un bon dia no hi va haver excusa. Un dia es va posar uns tacons altíssims i els va aguantar tot es seu torn. Darrera sa barra era més alta, més esbelta, més fina, més sensual. Casualment, aquell dia es seu torn es va allargar. I ell, en sortir de sa feina, va veure es Flor de Baladre obert... i s'hi va acostar, encara amb sa camia blanca i es pantalons de pinça posats. Alt, esbelt, sensual. Va demanar una canya. I ella li va servir. Varen tancar junts ses portes. I aquella nit no hi va haver dos besades i un Bona nit. Aquella nit es Seat Ibiza no va partir cap a casa. I al dia següent... al dia següent mirades més profundes i, de nou... A que si, Alma? I Alma, tornava a dir que sí, totes ses nits, amb s'esperança de que, al dia següent, ell tornàs a preguntar A que si?