jueves, 23 de julio de 2009

Després...

Després d'aquella nit, Alma es sentia extranya. Sa barra des bar, es vidres, sa cafetera, ses copes de ginebre... tot havia pres una nova dimensió, una nova forma, un nou significat. Pareguda a un quadre de Dalí. - Trenta set graus i mig. Una locura. Impossible treballar amb aquesta calor... - Li pareixia que tots els estris de cuina, planxa, cafetera, màquines espenedores, neveres... que l'envoltaven desprenien una calor farragosa, com un aura, un camp de calor, que les rodejava i que caldejaven encara més es bar. I encara més ses persones que entraven. - No sé com poden seure tan apretats! Si s'han d'estar morint de calor...

Per sa tarda va decidir tancar portes un parell d'hores. Anar a sa platja. Relaxar-se. Refrescar un poc sa seua pell i també sa seua ment. Però inevitablement havia de passar davant d'aquella terrassa, de camies blanques i calçons de pinça ben planxats. I inevitablement hauria de buscar-lo amb sa mirada. I saludar, al menys. I mentres tancava portes, ja amb es bikini posat i un capell de palla, va sentir que algú li xiulava. I en donar-se sa volta... inevitablement estava allí. De camia blanca. D'esquena recta. De mans d'home. Saludant-la amb un somriure immens, amb aquella mirada profunda però sincera. I es va donar compte de que ningú més que ella desprenia tot aquell calor. Aquells trenta set graus eren seus, de tots dos.

4 comentarios:

  1. Jo estic amb en Toni (^.^) ara ens quedara sabre si ell també va calent :p

    Ara tots es dijous em podeu llegir per aquí:
    http://totamitgallumdelvellfar.blogspot.com/

    ResponderEliminar
  2. Uoh! Pues esper que pronte ho sapiguem! xD

    Ja passaré a veure què hi ha per aquest nou blog...!

    Un bes;)

    ResponderEliminar