Un somni més.

Avui sa teua boca se m'apareix com un gegantesc i temptador caramel de fresa.

Tant de bo estiguéssis aquí, per omplir-me es llit i sa boca, per escalfar-me es llençols i ses mans, per embafar-me es vidres i es ulls. Tant de bo t'adonàssis de que sempre t'he esperat. De que t'he tengut sense haver-te guanyat. De que jo no puc morir sense fer-te meua.

Avui estic aquí per convidar-te a pigar-li mossos a sa vida, que fa gust a menta fresca, a raïm collit d'avui, a un bon vi que faria regalimar pes teu pit, sense deixar-lo perdre... Vull convidar-te a viure, a sentir s'olor de sa terra mullada, de s'aigua de la Mar quan fa mal temps, que sala s'aire, i pareix que es sent es seu gust as llavis.

I somiariem davall des cel d'estiu, veient com cauen ses llàgrimes de Sant Llorenç. I en amagar-se sa Lluna t'estimaria... dies i nits.

T'estimaria sempre, per sempre.



Això ho vaig escriure en abril, pensant com volia que fós es meu estiu, pensant com havien set alguns estius, pensant com haurien de ser tots es estius...

I, és sorprenent, però si sa nostra concepció des temps no fós tan estrictament lineal... podria dir que he viscut aquest tipus d'estiu.