Succió immensa - Bernat Nadal

La solitud no atorga saviesa, provoca
ofec y turons porpres amb claror d'horabaixa,
per suavitzar les nafres guardades al jardí
dels records. Són derrotes, allò que ens fa de ferro,
perque vegem les coses tal com són, i fan crèixer
verdet dins els records, sempre llenegadissos.
El desig és l'abisme mai consumit del tot
i l'amor és succió immensa dins la cambra
del temps, somni esquerp de siluetes fràgils.
Recordes la postal que férem per cap d'any?
Al dibuix, la nuesa tèbia i femenina
reposa en equilibri enmig de calaveres
que l'envolten, plaer i destí, un fibló
que ompl tots els racons adolorits de l'ànima.
Viure és el privilegi dels déus en plena súplica
per devenir humans. Vida, sexe i mort,
passar per l'existència i sortir-ne amb les mans
mig netes. És l'honor que vull imaginar
quan la sang esdevingui cendra del paradís.

Bernat Nadal, La carn que cruix. Premi Mallorca de Poesia 2008.