Mar

Una nit la mar se la va endur.

Seien damunt d'unes roques on ses ones rompien amb força. Ella li parlava de llibertat, li parlava d'uns barrots que l'enclaustraven, d'una estaca a sa que es sentia encadenada. Parlava amb enyorança de mans i boques, de paraules que no havia hagut de dir mai, de silencis que deien més del que qualsevol llibre, enciclopèdia o diccionari hauria pogut expressar. Parlava mentres sa melanconia li regalimava per ses galtes amb una lluor extranya, deixant un finíssim rastre a sa seua pell.

Li va parèixer sentir un buid davall es peus. No volia plorar, li donava sa sensació de que si deixava caure una sola llàgrima, no podria deixar mai de sentir aquella tristor.

I en aquell precís instant va sentir aquest so màgic que té un somriure mentre dibuixa uns llavis, va olorar un suspir que s'alçava cap as cel i en girar-se, ella ja no hi era. Havia trobat sa seua llibertat. La mar se l'havia endut.