por escènica.

Joder, això és Sodoma i Gomera!

Macho... sempre estam amb lu mateix (perdonau ses pagesades, venc d'un concert de Ressonadors).

Sa cosa és que, estant absurdament asseguda davant s'ordenador escoltant "el vuelo del halcón" de Saratoga (no inspira res però... es cantant està tan tremendo!) he pensat que tenc un problema.

Sí. Por escènica.

Aix...

No, no, no. No és lu que pensau. Bé, si. No em posaria a cantar o ballar en un escenari ni per tot l'or del món. (només si m'ho demanàs es cantant de Saratoga >.<). Però lu que vull dir és diferent. Quan hi ha una cosa que desig fer... m'imagint fent-la, em veig... i em començ a sentir estúpida. Em pos nirviosa (una altra pagesada) i em veig ridícula. I entonses (olé) pens en algunes situacions en ses que m'he vist embolicada i em vens tu a sa ment. I pens... que estic mal des bolet, que d'on trec aquestes idees, que qui em manava a tirar-me de cap d'aquesta manera. I... ¿què feia aquella botella de vi en fresc? En fi... Joder. I com disfrut d'aquestes situacions!



- Es que eres muy impetuosa!

- Ahora vas a decir que la culpa es mía...

- Tienes razón. Somos muy impetuosos. ¿Verdad?



Ah buenu, ja mus nam entenent.

El sumidero - Kutxi Romero (Marea)

Creo que observé demasiado a los despojos.

El fracaso es algo hipnótico

y absorbente

que da pie

a la magnificación de los interrogantes.

Estoy seguro de que, ante semejante duda,

Bécquer no sabría que responder

y Neruda se desangraría

en versos

de

una

tristeza

infinita.

Solloza la vida
como lloraría yo.
No es un acto de cobardía,
ni mucho menos,
sólo es el reventar del desarraigo,
el sonido del palpitar
de la raza humana.

Malditos seáis,
ya bastardosdesde el vientre,
trocáis otra muerte
por semen infecto.
No hay ni habrá perdón
en este, mi último juicio,
que no es otro que el de ayer
y
el
de
mañana.

Es temprano,
todavía,
para decapitar a la hidra.

Dejémosla,
por ahora,
ulular
con sus innumerables lenguas.

Alimentémosla
con lo políticamente correcto
para, en medio de sudiscurso cenital,
descubrirnos invisibles,
y en su enmudecer
arrebatarle la palabra.

Vamos a empuñar el serrucho ignominioso del presente,
vamos a romper la sirga,
a invocar al alarido,
asomándonos al balcón de la locura.

Esparcir el serrín
después de la derrota.
Antes de la derrota
que quede escrito
en el asfalto,
como a fuego,
que
vinimos
buscando
pelea.

Hay algo que se tambalea
en las mentes de los
genios onanistas literarios
cuando afirman que su escritura se debe
al reclamo de que vuelvan los Dioses.

Hijos de perra.

Yo escribo para que mueran,
definitivamente.

Per tu de...

De pelatge pitiús, d'aigües dolces i salades. De caderes acollidores, per qui siga delicat.

De paraules tendres, veu un poc aflautada, de fàcil "t'estim".

De cor d'arena blanca i aigua clara, de llàgrimes també fàcils.

D'un arc de savina que es tensa, un gemec de vent entre roques i s'escuma blanca de la mar que brolla entre ses pedres de ses coves.

D'ulls negres com sa nit, amb una birleta de color mel, com sa lluna d'agost. Una mirada d'estrella, si la vols, cada nit.

D'una sinceritat d'arrels, d'una única veritat, sa que li dicta es cor. Sa que vol sa Lluna, mestra de tot allò oníric.

D'un somni, d'un filet daurat. I de trossets de somnis que vaig recollint, poc a poc, i que adornen sa meua memòria, lluny de qualsevol derrota.

No tenc cap por. He tengut molts noms. Diga'm com vulgues, viu-me com ho desitgis. Estima'm, només un poquet, i seràs una victòria més.

Un somni més.

Avui sa teua boca se m'apareix com un gegantesc i temptador caramel de fresa.

Tant de bo estiguéssis aquí, per omplir-me es llit i sa boca, per escalfar-me es llençols i ses mans, per embafar-me es vidres i es ulls. Tant de bo t'adonàssis de que sempre t'he esperat. De que t'he tengut sense haver-te guanyat. De que jo no puc morir sense fer-te meua.

Avui estic aquí per convidar-te a pigar-li mossos a sa vida, que fa gust a menta fresca, a raïm collit d'avui, a un bon vi que faria regalimar pes teu pit, sense deixar-lo perdre... Vull convidar-te a viure, a sentir s'olor de sa terra mullada, de s'aigua de la Mar quan fa mal temps, que sala s'aire, i pareix que es sent es seu gust as llavis.

I somiariem davall des cel d'estiu, veient com cauen ses llàgrimes de Sant Llorenç. I en amagar-se sa Lluna t'estimaria... dies i nits.

T'estimaria sempre, per sempre.



Això ho vaig escriure en abril, pensant com volia que fós es meu estiu, pensant com havien set alguns estius, pensant com haurien de ser tots es estius...

I, és sorprenent, però si sa nostra concepció des temps no fós tan estrictament lineal... podria dir que he viscut aquest tipus d'estiu.

VI (en ploure...)

- Batuadell!!! Deia es mallorquí en veure que plovia...

I sabeu que feim es eivissencs en veure que plou? Feim com es mallorquins: Deixaaaaaaaaarla caure!!

V (En resum)

- Perdona, busques alguna cosa?

- Si, fa temps que busc a sa bona persona que hi ha dins tu.

- No t'esforcis, no hi ha set mai.

IV

- ¡No le pegues!

-¿No? ¿Por qué?

- ¡Porque ya lo hago yo!

III

- No. Tengo pareja. ¿Qué es lo que no entiendes?
.
- La parte del "No." la capto bastante bien pero... hay ciertas sutilezas que no alcanzo a entender.