sábado, 31 de octubre de 2009

Y como la esencia íntima de la Naturaleza, la voluntad de vivir, se manifiesta más enérgicamente que en parte alguna en el instinto sexual, los poetas y los filósofos antiguos, entre ellos Hesíodo y Parménides, decían con sentido profundo que Eros (el amor) era el primer principio, el principio creador de dónde todas las cosas salieron.

Arthur Schopenhauer.




jueves, 29 de octubre de 2009

Pànic.

Full en blanc.

Por escènica.

I què?


Pero yo sueño cosas que jamás existieron y digo ¿por qué no?

No sé què sent - Feliu Ventura

Una cançó preciosa...

viernes, 23 de octubre de 2009

No existeix es temps, tan sols es record.

Fumava un cigarret i pensava en ell.

Quant de temps havia passat? Un estiu, i un altre, i un altre més. No canviava res. Res més que ella. Abans no fumava. Li havien crecut els pits, però no tant com es desig. S'havia tornat desafiant, li agradava temptar-lo.

Somrigué. Sa primera vegada féu l'amor amb ell. Sa segona, s'alegrava d'haver-se tirat un tio que duia un crucifix daurat penjadet des coll...

lunes, 19 de octubre de 2009

València, tirorirotiororiii...

Sabeu que detest ses cucarachas... Pues m'agrada molt que n'estiguen sortint una gran quantitat des clavagueram de València. I van totes de traje!

sábado, 17 de octubre de 2009

Regalo.

Oscuridad.

Me acariciaba ligeramente el vientre minetras me besaba el cuello. El vello de la mitad derecha de mi cuerpo se erizó.

- Para.
- ¿Por qué?
- Porque me gusta demasiado.

Se reía, mientras comparaba mis dos piernas... una con la piel de gallina y la otra tersa y lisa. Un beso tras otro le hicieron ascender hasta cerca de mi oreja. Quería que me besara, me desnudara y se sumergiera en mi. Pero queria prolongar el placer que me producía únicamente su boca, sus labios en mi cuello, su aliento cálido sobre mi piel. Hacía tiempo que nos conocíamos y jamás le había imaginado tan tierno, tan dulce. Tan sutil en cada caricia. Centraba toda su atencion en todas y cada una de las reaciones de mi cuerpo. Mi aliento acelerado, unas ligeras convulsiones a causa de los escalofríos que me producía su mano subiendo por mi vientre hacia mis pechos, mi espalda que se curvaba como un arco, mi vello erizándose, mis pezones duros... Nada escapaba a su atención.
Yo le dejaba descubrir cómo cada contacto con sus labios o su piel me hacían estremecer. Cómo a cámara lenta, descubría, imagen a imagen, lo que yo era en ese instante. Incapaz de mover un músculo, me dejaba hacer, paralizada.

A partir del momento en que me besó fue todo muy confuso. Saltaron camisetas y pantalones y calcetines y sujetador, desparramándose alrededor de la cama. Recorrimos nuestros cuerpos como si no hubiera mañana.

Besamos, acariciamos, tocamos, mordimos, arañamos, gemimos y sentimos. Hasta que, náufragos, yacimos uno al lado del otro hasta que el Sol se decidió a salir.

viernes, 16 de octubre de 2009

- Miaaau...

- Mira, sé que te sientes sólo, pero lo nuestro no es posible. Tu eres un gato y yo soy negro, y no quiero que me vuelvan a hacer daño.


Will Smith en Yo Robot.

miércoles, 14 de octubre de 2009

Si tots es dies fóssin així...

Avui m'han renyat perquè fa massa temps que no escric... Bé, pues t'he de dir una cosa, estava preparant un text que feia temps tenia en ment per penjar-lo aquí quan ha passat tot això.

He anat a classe d'Història de l'Art dels Països Anglosaxons i m'estava morint de son. Alegrement convençuda de que s'hora següent la tenia lliure se m'ha ocorregut mirar s'horari i... Maldición! He vist que tenia Arquitectura Romana i després Història de l'Art Islàmic. Bé - he pensat - em saltaré Romana, aniré a fer un cafè, prepararé sa nova entrada pes blog i després aniré a Islàmic.

En acabar Anglosaxons, he anat a sa cafeteria i m'he trobat amb dos companys de s'assemblea que em deien que, efectivament, tenia una cara de son que no podia amb ella. He anat a sa barra, m'he demanat un cafè sol, me l'he begut d'un glop i he sortit fora per aseure'm davora s'aulari a escriure. En aseure'm, m'he adonat de que havia triat es lloc exacte on queien unes gotetes d'aigua d'un conducte d'aire acondicionat i he hagut de canviar s'emplaçament des meu campament per poder escriure tranquila. He tret unes fulles en blanc, que, evidentment, se m'esvolaven amb s'aire i he hagut de provar dos bolis diferents abans de trobar-ne un que funcionàs.

Quan havia escrit poquet ha arribat en Tomás i s'ha assegut vora jo i hem parlat un ratet sobre ses clases i demés. Jo, convençuda, li deia que m'estava pelant Romana, i que després tenia Islàmic, amb en Daniel Benito (El Grande), asignatura que ell també té. Després ha arribat una altra al·loteta de classe, molt "maja", que ara no record com es diu, i hem parlat de Luis Buñuel, Dalí i Gala (sa seua dona i musa) i sobre ses excentricitats d'aquestos personatges. Com que Buñuel i Gala es duien a matar, que Buñuel, quan estudiava amb Dalí es pensava que aquest era homosexual, que en Dalí despreciava a en Picasso i li feia unes poesies prou... singulars, que era un avidadollars...

En fer-se les 5, mus preparam per pujar a classe d'Islàmic i...

- ¿Qué? ¿Vais a Romana?
- Què dius? Nam a Islàmic!
- No flipes, Romana es ahora, nosotros salimos de Islámico.

Immediatament en Tomás i jo, que haviem impossiblet s'horari, hem pujat corrents a classe per corroborar lu que mus deien i, efectivament, es professor de Romana estava entrant a classe i es d'Islàmic estava apagant s'ordenador per anar-se'n.

Al final mus hem hagut de riure. I na Anna em diu:

- Segueixes volent pelar-te Romana?
- Si...
- Pues au a la cafeteria a fer-mos un cafè.

I a fer cafè hem anat. As poc temps també se mus ha afegit en Tomás.

Seiem fora, entre sa cafeteria i sa biblioteca, parlant un poc de tot, especialment ficant verds a certs inútils des departament d'Història de l'Art que están allà chupant des bote (i xuclant xerrics) per mantenir es seu trono o per conseguir-ne un millor.

I es cénit des nostre kaos ha set quan ha passat Daniel Benito, de camí as seu despatx i se mus ha atracat amb aquest aire d'evidència que el caracteriza, i sonrient, mus diu:

- ¡Pobre Ric!
- ¿Quién?
- Ricardo Costa.
- ¿Qué?
- ¡Claro! Mira, yo le tenía una manía increible, porque era un pijo asqueroso. Pero ahora... ahora me siento identificado con él. Siento compasión (tot això amb un somriure immens i un aire d'evidència increïble).
- ... (perplexes)
- ¡Ay! ¿A quién no le han traicionado? El pobre... No ha hecho nada y se la meten doblada los suyos. Hay que ver. Pobrecito, de verdad qe siento lástima. Fijaos, le odiaba y ahora me identifico con él.

Y no mus queda més remei que riure. Quin gran home! Se n'ha anat i seguiem rient. Hem acabat dedicant es nostre valuosísim temps d'estudiant a ficar verds a tots es polítics i, d'aquí, a parlar de grups de Facebook i de tonteries similars. I hem promés fer-li un club de fans a en Daniel Benito.

Mus hem acabat dispersant (una a teatre, s'altra a casa, i s'altre a fer un altre cafetet) sabent que no haviem fet res de profit en pràcticament tot es dia.

En fi... dies, dies, dies... i al final encara no he escrit res d'interés! Em perdonaràs...

sábado, 3 de octubre de 2009

Órbitas lejanas...



Bé, com és evident, podeu trobar, vagant per aquest blog, nombrosos temes d'aquest home. Es deu, en una part, a sa trajectòria que ha tengut: Començà amb El Fantástico Hombre Bala, després formà Exmundus, a la vegada que participava en el projecte de Bushido amb Carlos Ann, Bunbury y Shuarma, per acabar sent es vocalista i frontaman de Skizoo, que des des seus inicis ha resaltat per sa seua originalitat i ha conseguit revitalitzar, en part, sa música d'aquest estat, tot i seguir sent un país de sords (sordera provocada per sobredosis de pachangueo i pop des vint duros).

Us he de confessar que és una persona que admir molt i que sempre m'he identificat prou amb ses seues lletres, que solen ser profundes i pensades, degut, segurament, as seus estudis de filosofia. També he tengut sa sort, no només de veure 4 concerts de Skizoo, sinó de fer sa xerradeta amb ells, i uns puc assegurar que és tot un personatge ("Enhorabuena, te ha tocado el enanito de la muerte. Pasa después por caja para recoger tu último día. Gracias!" Podeu imaginar sa cara que se'm va quedar...).

A sa web de Exmundus (http://www.exmundus.com/) podeu trobar, a sa secció "Biografía" un text molt xulo, que entre altres coses diu:

Actualmente, en la insipidez que aguantamos en este país, con productos mediáticos que nos intentan hacer creer en el éxito fácil y en la igualdad de pensamiento, igual de idiotas obviamente, faltan profetas, hombres nuevos marcados por el rito de las cenizas y el coraje, hombres exentos de hipocresía, con palabras áridas y bellas como puñales de color estaño clavadas en nuestra conciencia.

Pero de entre el naufragio siempre salen héroes semejantes al iracundo Aquiles que afrontan su vida siguiendo el tejido de sus emociones, aunque el destino les niegue. Morti es uno de ellos, un héroe del siglo veintiuno apoderado de Ex mundus, una órbita de canciones instaladas más allá de la razón pura, práctica o, en nuestro caso, estúpida. La leyenda dice que Morti se forjó en la escena underground barcelonesa, yo creo que semejante ser, extraña mezcla de Eluard y poderosas corrientes telúricas, es el hombre de las estrellas que presagiaba Bowie desde su palacio de cristal y arena.

En fi, que disfruteu...

El Fantástico hombre bala - Sin Filosofía.





Exmundus - Es de hiedra.





Exmundus - Nubila Khan





Skizoo - Habrá que olvidar (des primer álbum: Skizoo)




Skizoo - Dame aire (segon álbum: Incerteza)




Per cert, es feia dir El Hombre Mosca... (filau-vos es micro que duu as videos...)