25 de juriol

Oía el rumor de la marea demasiado cerca de la rueda trasera de mi pequeña scooter, estaba a punto de alcanzarme. Las olas estaban a punto de darme caza, furiosas. Y yo tan sólo deseaba poder acelerar un poco más, subir cada vez más deprisa por el serpenteante camino que me tenía que llevar a casa. El miedo me arañaba la espalda, me tiraba del pelo. Y el viento huracanado pretendía arrancarme el casco. Tan sólo deseaba huir, escapar lejos...

Y al llegar a casa me dí cuenta de que no era nada. Tan solo soledad.

Després...

Després d'aquella nit, Alma es sentia extranya. Sa barra des bar, es vidres, sa cafetera, ses copes de ginebre... tot havia pres una nova dimensió, una nova forma, un nou significat. Pareguda a un quadre de Dalí. - Trenta set graus i mig. Una locura. Impossible treballar amb aquesta calor... - Li pareixia que tots els estris de cuina, planxa, cafetera, màquines espenedores, neveres... que l'envoltaven desprenien una calor farragosa, com un aura, un camp de calor, que les rodejava i que caldejaven encara més es bar. I encara més ses persones que entraven. - No sé com poden seure tan apretats! Si s'han d'estar morint de calor...

Per sa tarda va decidir tancar portes un parell d'hores. Anar a sa platja. Relaxar-se. Refrescar un poc sa seua pell i també sa seua ment. Però inevitablement havia de passar davant d'aquella terrassa, de camies blanques i calçons de pinça ben planxats. I inevitablement hauria de buscar-lo amb sa mirada. I saludar, al menys. I mentres tancava portes, ja amb es bikini posat i un capell de palla, va sentir que algú li xiulava. I en donar-se sa volta... inevitablement estava allí. De camia blanca. D'esquena recta. De mans d'home. Saludant-la amb un somriure immens, amb aquella mirada profunda però sincera. I es va donar compte de que ningú més que ella desprenia tot aquell calor. Aquells trenta set graus eren seus, de tots dos.

Si.

Estic esgotada. Aquesta incertesa no em deixa dormir. - Pensava Alma mentre servia una copa més de ginebra a un anònim més, a s'altre costat de sa barra. Treballar deu hores cada dia, en un espai tan reduït i amb tantes poques hores de son només es pagava quan el veia sortir de sa feina. Caminava tan recte... es veia es buid de sa seua columna vertebral a través de sa camia blanca, que seguia la verticalitat de sa línia des pantalons de pinça que portava per treballar. No tenia res d'especial. Absolutament res. - Tal vegada per això m'atreu tant - pensava. - És un home. Amb mans d'home, com qualsevol. - I es perdia en el record d'aquelles mans, que feia ja temps havia tengut oportunitat de conèixer. Feia tres o quatre anys d'allò... però al seu parer eren tres milions d'anys llum. Ella era tan petita, tan innocent, tan inexperta... - Tan de bo el pogués tenir de nou, per demostrar-li com he crescut, com sa vida m'ha marcat sa pell. Com es poden llegir ses petjades de s'experiència prop des meu ventre. - Però tenia por. Por d'aquell home, que era més expert que ella, tres anys més expert. Por d'aquell possible rebuig. Tot i ses mirades que la convidaven a tastar sa poma. Tot i els dos besos que es donaven, massa prop de sa boca, quan es despedien després de fer una cerveseta, fresca i innocent, a mode de fins demà. I quan ella se n'anava a dormir, mirava cap as seu balcó, dos parells de pisos més amunt de la terrassa del bar on ella passava l'estiu, per veure si la llum estava encesa, per veure si la mirava des d'aquella barana platejada. I a vegades la sorprenia sa llum apagada... i a vegades, trobava aquella mirada, fosca, pronfunda, eloqüent. I el desitjava... i li feia por es seu propi desig. I el veia i volia fugir... - Qué idiota que som. Fa tres milions d'anys, no em feia por, em tirava penyasegat avall, i m'era igual la caiguda. I ara, que he crescut, que sé més bé qui som i on vaig... ara no m'atreveixc... Ara em fa por. - I, entre aquestos pensaments, la invadia una seguretat, una certesa i un atreviment, que, fonent-se en picardia li susurràven a l'orella que es tiràs de cap, com feia abans. Saps que et desitja. Has vist com et mira, com et parla. Com es veu obligat a mirar-te. I parla i sempre diu A què si, Alma? I Alma sempre diu que sí, sempre està d'accord amb ell, sempre que es fan les tres de sa tarda i ell ha de sortir de sa feina, ella diu que sí, i està pendent des seu portal, per veure'l pujar. I quan es fan les dotze, i sap que acaba per avui, i que anirà a prendre una canya - fresqueta i innocent- ella té pressa de tancar portes i finestres, i tenir set de cervesa, i haver d'anar a fer-se una canya abans de partir a casa a dormir. I cada nit, torna a agafar es seu petit Seat Ibiza, i puja a casa... pensant - Avui no era el moment. Avui no estic d'humor. Avui m'he acollonat en l'últim moment. Avui no he saltat. - I un bon dia, es Seat Ibiza no va partir. Un bon dia no hi va haver excusa. Un dia es va posar uns tacons altíssims i els va aguantar tot es seu torn. Darrera sa barra era més alta, més esbelta, més fina, més sensual. Casualment, aquell dia es seu torn es va allargar. I ell, en sortir de sa feina, va veure es Flor de Baladre obert... i s'hi va acostar, encara amb sa camia blanca i es pantalons de pinça posats. Alt, esbelt, sensual. Va demanar una canya. I ella li va servir. Varen tancar junts ses portes. I aquella nit no hi va haver dos besades i un Bona nit. Aquella nit es Seat Ibiza no va partir cap a casa. I al dia següent... al dia següent mirades més profundes i, de nou... A que si, Alma? I Alma, tornava a dir que sí, totes ses nits, amb s'esperança de que, al dia següent, ell tornàs a preguntar A que si?

Es va acostar i em va besar.

I qui li hauria dit que no, amb s'aigua mossegant-me es mugrons i es baixventre que feia dies - incontables- que l'enyorava.




Em va voler.

I qui li hauria dit que no, amb sa Lluna excitada només d'intuïr-mos, reflectant-se, coqueta, prop de sa platja. I Venus, llasciva, brillant entre es núvols, recordant-me sa meua natura tan... volàtil.



Se'm va oferir.

I qui s'hi hauria negat. Amb s'arena relliscant-me entre es dits des peus i sa pell humida, sensible, receptiva a cada granet d'arena, a cada carícia.



I en atracar-se i besar-me, no vaig ser qui per dir no.

Nimphe

Me gustaria dejar de ser una veleta. Pero no puedo evitar que tu viento me lleve irrefrnable a tu pequeño puerto mediterráneo. Me gusta demasiado dejarme llevar por la marea que provocas en mi.

Y cuánto menos me das, más grande es el huracán, y más se embravece el mar.

Y cuando te tengo... Cuando te tengo llega el naufragio. La cadencia de las olas me lleva a la demencia y, el hecho de que no sepas que cumples mi sueño, lo hace más dulce, más alocadamente perfecto.

Porque tu costa, tu playa, enbarrancarme en ti, es mi más oscuro deseo.

Y de nuevo, el ouroboros viene a mordernos los pies y nos sumerge en su cíclica corriente, haciendo que todo vuelva a ser. Que el girar del mundo y el hambre de la serpiente que se muerde la cola nos ha vuelto a acercar, poniendo la miel en nuestros labios a sabiendas de que, a ese no que nos haría falta, nunca recorreremos. Porque hueles mi deseo y lo tomas, lo asumes, lo materializas.


Imatge: Nimphe, Karmela Kopcik

16 de juriol

Mi ángel se ha marchado, perdí su sonajero. Se lo llevó mi estrella, que me espera cada noche en una esquina. Ambos fracasaron conmigo.

Mientras ellos no estén para cuidar de mí, bajaré a los infiernos. A ver de qué pecados se me acusa. A ver cuáles me quedan por probar. A ver qué me ofreces, Lucifer. Dime que pides, corazón. Quiero unos tacones altos, sobrenaturales. Quiero sus bocas, llenas de lascivia por poderlos atrapar. Quiero que sean rojos, como su deseo. Y unas sábanas negras, como la muerte, como sus cenizas, como la noche. Y quiero un cómplice. Un confidente. Que no pretenda conseguir mi redención, que me aliente, que haga eco de los golpes de mis tacones en el suelo, en el mármol y el asfalto. En la arena incluso. Y quisiera una daga, larga, afilada y cortante. Para cortar de raíz malas intenciones y las faltas de entendimiento. Y un diccionario, de palabras nuevas, para describirme como nadie lo ha hecho, como nadie es capaz. Y para poder describir qué es lo que hay en mi. Maldad, lujuria, deseo, bondad, simpatía, amor, fealdad, dulzura, cariño, belleza, sueños... ya no me bastan, ya no me sirven, ya no las quiero. Lo que pides es mucho. Me da igual el precio, me da igual. Pero tal vez lo puedo hacer más sencillo, más simple. Desearia que me entendieras. Desearia hablar con libertad, y no molestar a nadie. Quiero vivir.

Y vivo. Vivo, sin más. Sin menos. Vivo de ti, de su boca, de la noche. Vivo sin fantasía. Vivo encantada. Vivo de mi sueño, única y exclusivamente mío. Y el precio... no se lo pagué a Lucifer.

.

.

.

Imatge: Olivia de Berardini

Aigua.

Dóna'm un rajet d'aigua

i reviscolaré.

.

Dóna-me'n tres gotetes

i sa llengua em tornarà humida

i es ulls vius.

.

Posa'm un got d'aigua

i nadaré,
i t'hi faré capbussons

fins fer-la vessar tota.

.

Dóna'm una bassa,

un safareig,

i t'hi faré piruetes,

per conseguir caramel·lets

de sa teua boca.

.

Dóna-me'n una font, un brull,

un naixement d'entre ses roques.

.

Dóna-me'n un raig,

i la faré regalimar damunt sa pell,

faré que em llepi ses ferides,

que em cusi ses robes,

que em dongui un nom nou,

que em deixi fer-me,

que em dongui naixement

a aquest instant.

.

Dóna'm una piscina, i una presa,

dóna'm una botella,

o tres gotetes.

Dóna-me-la en xeringa,

dosificada.

.

No em donis la Mar,

no m'amollis davora un riu,

no m'atraquis a s'oceà...

.

Perquè per cames tenc cua,

i un poquet de llibertat,

bastaria,

reviscoliaria aquest desig,

aquest instint,

i fugiria lluny,

dins la mar, entre somnis.

.

.

.

Imatges: Bill Viola

Y esta noche, el vino de nuevo correrá por las fuentes, como en los días de la antigua Roma.

Y todo serán gozos, y todos estaremos jubilosos, pues ebrios invocaremos a la músia, y bailaremos, hasta que las estrellas se apaguen.

El calor del verano que ya se anuncia y la simiente de las tierras fértiles darán lugar a la gran fiesta de la vendimia, que recorrerá ciudades y bosques, arderán hogueras y habrá bailes en honor a Baco, pues todo su séquito de ménades, sátiros y panteras corren ya por nuestras venas, revolviéndonos el ánimo y levantando las pasiones adormecidas por el frío del invierno.

"Y yo, como Adán en el paraiso, pequé"

Avís.

En vista de que, des que existeix aquet nou del·liri, s'altre blog ha quedat marginat (www.opiumofkaos.blogspot.com) he de prendre una decisió.

No sé si desfer-me d'ell o no, però en tot cas, aniré penjant a poc a poc ses entrades de s'altre aquí, per conservar-les, i més endavant decidiré. Així que, si alguna cosa us sona, estigueu tranquils, no era cap somni premonitori...

1kiss!

Tierra de cerdos - El Fantástico Hombre Bala.

Hi ha una cosa que mus delata: i és que aun mus cremam... fa pudor de porc socarrat!




Sa imatge és d'un concert de Skizoo... però es cantant és es mateix.!

Sa serena cau menuda - Ressonadors

Granada.

Granada. Finals d'abril de 2009

Per molts records, alguns dolents, altres més, però allò més important: grans moments, màgia, riure, plors, sinceritat, converses massa compromeses, apostes, alcohol, pipa d'aigua, una cova increïblement acollidora, gent hospitalaria, un ataque de ''acoso y derribo'', una tornada a Freila molt emotiva, una nit sencera parlant de sexe sense ''tapujos'' i finalment, epitafios de tota classe per tothom. I com cabia esperar, a na Sofia, sa boca la perd (mai més ben dit... u.u) i se n'endú sa tallada més grossa en quant a epitafios: Va a haber más de una flor mojada i Los que sabian que te gustaba chupar pollas no te olvidan. En fi, vaig fer una promesa i havia de cumplir-la. Aquí lo teneis, regocijaros de vuestro éxito... Sa cosa és que n'Alan ha perdut s'aposta i en Jesus es va sentir violentat per gran part de sa conversa, així que... El que haha el último, haha mejor!

Us estim massa... xD

Sólo...

Sólo deseaba otro final para esta noche, y decidií imaginarte a mi lado. Sólo te deseaba. Sólo deseaba una ínfima parte de lo que sabía que podías ofrecerme. Y lo tenía todo.
Me bastaba tu rostro al lado del mío, anunciando ya el final de la noche que se nos presentaba tan mágica, tan oscura de nubes, de piruletas, flores, zapatos de tacón y pistolas en las nubes, de gominolas dulces que bajabasn del cielo a tu boca. Ésta se me ofrecía caprichosa, como un escondite, como un hogar clandestino. Y, a pesar de no conocer tus manos tanto como desearía, se me antojaban perfectas, fuertes, seguras, protectoras, a la vez que aventureras -intuía -.
Me disponía a lanzarme al mar de la mano contigo, hasta llegar a la orilla de tu cama, de tu playa, dónde no hay nombre ni pasado que valga durante unas pocas horas, furtivas, robadas a una luna que, confidente, se ofrecía a guardar nuestro secreto, mientras se escondía esporádicamente tras tupidos algodones de cielo, pretendiendo esconder sus sonrojadas mejillas.
Un soplo de viento, por favor. Que alborote mi cabello, que roce a la par que tus manos mi espalda casi desnuda. Que me haga estremecer de frío y de calor. Un soplo de deseo largamente enjaulado. Que las manos desplieguen sus alas, que no haya lugar para la imaginación, que planeen a placer, surcando todos los rincones de mi dermis. Hasta que, exhaustas, se posen en mi vientre y busquen refugio en él.
Deja que la carne sea. Deja que se viva a sí misma. Deja que te pida más, cólmala de vida, y así, uno en otra, vivirnos la noche, vivirnos la carne, vivirnos la vida misma. Vivirnos mutuamente.
Y de la hendidura de la roca, de esta herida, brotará el agua limpia, que nos lave la piel y conserve los olores, para que podamos recordar.

Farem propaganda...

Aquesta semana, El Jueves ofereix un EXTRA sobre sexe! 100 preguntas sobre sexo que nadie se ha atrevido a responder.

Jo ja tenc clar què faré dimecres, a sa que em puga escabullir de sa feina... Pinta interessant...

Més informació a: http://www.eljueves.es/

I un video molt interessant: http://www.eljueves.es/2009/07/06/esta_semana_el_jueves.html